Plantar cara

En ha deixat en Joan Solà, un savi, un poeta, escriptor, articulista, però per damunt de tot era un català honorable que va lluitar per la pervivència de la nostra llengua i cultura fins al final dels seus dies. Un obrer de la llengua, disciplinat i pencaire, però que va conservar sempre una actitud crítica. A l'article “Adéu-siau i gràcies”, del dia 21 passat al diari Avui, palesa fins a quin punt pesaven els seus principis, fins on arribava la seva estima a Catalunya.

Estava convençut del valor de la paraula, el mèrit més preuat de la persona humana. En el seu discurs al Parlament de l'1 juliol del 2009, va dir a ses senyories: “Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell”. Sofria veient com certa classe política tergiversa el sentit dels mots, malmetent la seva vàlua només per interessos partidistes. Va patir menyspreu d'aquells a qui no va fer la gara-gara, d'aquells que el volien mansoi i fidel. La fidelitat d'en Joan Solà era als seus orígens, a la seva llengua i cultura, a tota la bona gent que entenia les seves inquietuds.

Un malaurat atzar va fer que el mateix dia del seu decés el TJC declarés la suspensió cautelar d'alguns articles dels reglaments lingüístics de l'Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. En Joan Solà ja no pot seguir plantant cara; aquesta responsabilitat recau en els milers d'hereus que la seva valuosa tasca ha deixat. “Tot està per fer, tot és possible”, dixit Martí i Pol.