Prou de bicicletes

La vocació del polític és fer de cada solució un pro­blema. Aquesta màxima de Woody Allen troba un exem­ple per­fecte en la pro­li­fe­ració urbana de bici­cle­tes. Ara diuen que l'auto­ri­tat esta­tal del trànsit s'ha ado­nat que cal una regla­men­tació, però no se'n sor­ti­ran sense una política de san­ci­ons dra­co­ni­ana; són molts anys fent-ho a l'inrevés des dels ajun­ta­ments. Temps era temps, es va esta­blir una dis­tinció digna de figu­rar al cos­tat de les de Barri Sèsam, perquè tan impor­tant com dis­tin­gir dalt i baix, din­tre i fora, dreta i esquerra ho és cop­sar la diferència entre calçada i vorera. La calçada és per als vehi­cles; la vorera, per als via­nants. Per igno­tes raons, s'ha poten­ciat la con­fusió d'aquests dos àmbits i la con­versió de l'antany ino­fen­siu velocípede en una arma de des­trucció cir­cu­latòria. La bici­cleta avui dia tant pot anar per la calçada com per la vorera segons li convé al qui la du, i sem­pre con­tra­ve­nint com més nor­mes del codi millor i des­a­fi­ant el més ele­men­tal sen­tit de la prudència; el seu lema és: amb compte que hi vagin els altres. –S'imposa un dis­tin­guo: hi ha bici­clis­tes pru­dents i res­pec­tu­o­sos; però cos­ten tant de tro­bar com aquells lla­dres lle­gen­da­ris que roba­ven als rics per donar-ho als pobres–. Com hem permès que sol­quin la vorera, abans refugi i solaç, aquests bòlids esquàlids, sem­pre a punt d'enves­tir, amb la legi­ti­mi­tat que els dóna ser qua­li­fi­cats de vehi­cle alter­na­tiu per polítics incons­ci­ents o posseïts per un morbós afany de trans­gressió? Si és alter­na­tiu, ho és al cotxe, no a anar a peu, i els car­rils bici s'hi hau­rien de dedi­car, a la calçada, en la mesura que es deixés de fer ser­vir el cotxe, no sacri­fi­cant àrees de via­nants. Ara, com ens ho farem per treure'ls-en?