Elogi del divorci raonable

La passió dels cata­lans per la filo­lo­gia cata­lana, nas­cuda pro­ba­ble­ment de la cruel absència d'estruc­tu­res d'estat que garan­tei­xin la super­vivència de la nos­tra llen­gua, pren de tant en tant en la lite­ra­tura de ficció. El 1995, Fran­cesc Puig­pe­lat va publi­car La fletxa d'or (ed. Empúries), una novel·la basada gai­rebé exclu­si­va­ment en la dialèctica entre llen­gua i iden­ti­tat. Es tracta d'una obra de ciència ficció que plan­teja, com a marc gene­ral, una trans­for­mació de la soci­e­tat humana ins­pi­rada direc­ta­ment, i sense que l'autor se n'ama­gui, per Un món per­fecte, d'Aldous Hux­ley. En aquest nou món, els humans par­len una única llen­gua, l'omega, cre­ada científica­ment i pen­sada per eli­mi­nar els sen­ti­ments, com a font per­ma­nent i majo­ri­tari dels con­flic­tes. Els mots «amor», «tris­tesa», «enveja», però també «família» sim­ple­ment no hi exis­tei­xen... La seva raci­o­na­li­tat és admi­ra­ble i Puig­pe­lat en dóna aquest exem­ple: «La paraula ‘a' vol dir ani­mal, ‘al' equi­val a au i ‘alic' a gallina. Aquest esquema té l'avan­tatge que, encara que no es cone­gui el sig­ni­fi­cat exacte d'un mot, hom pot apro­xi­mar-s'hi fàcil­ment. Per exem­ple, sé que un ‘alix' és una au: qui sap si un colom, un vol­tor o una ore­neta, però una au». Evi­dent­ment, aquest «llen­guatge raci­o­nal fet per a robots» acaba con­ver­tint els seus par­lants en robots... I el món esdevé una pasta uni­forme d'avor­ri­ment...

Cons­ci­ents que, pot­ser, no cal renun­ciar del tot a la diver­si­tat, els diri­gents del pla­neta deci­dei­xen crear del no-res algu­nes reser­ves lingüísti­ques. Con­cre­ta­ment, envien grups d'humans en colònies des­po­bla­des (tota la població mun­dial viu en megàpolis), pro­veint-los d'eines per apren­dre llengües. Els Piri­neus han estat esco­llits per a la implan­tació d'unes quan­tes d'aques­tes colònies, entre les quals l'armènia, la cata­lana i l'espa­nyola... Aquests «petits museus vius» esde­ve­nen aviat un pro­blema de pri­mera mag­ni­tud. Ha pas­sat que, a cada reserva, els colons, després d'haver après la llen­gua que els tocava, han començat a pres­cin­dir de l'omega i, tot seguit, de les rela­ci­ons amb el govern. Han fet secessió. Perquè la redes­co­berta del voca­bu­lari des­ter­rat els ha obert vies de desen­vo­lu­pa­ment per­so­nal i col·lec­tiu: «El català fou la clau que els obrí la porta a un món nou, un món que ja no era una quadrícula matemàtica sinó un con­glo­me­rat de sen­sa­ci­ons»... El govern, ofès, envia agents mig espies mig ambai­xa­dors per esbri­nar el que ha pas­sat, els quals agents, és clar, han d'apren­dre la llen­gua del ter­ri­tori que han d'ana­lit­zar i, con­seqüent­ment, també s'assi­mi­len a la nova micro­so­ci­e­tat i aca­ben deser­tant...

El per­so­natge prin­ci­pal de la novel·la, ano­me­nat pri­mer Ber­tar però aviat reba­te­jat com a Fer­ran Gines­tar, és enviat a la colònia Cata­lu­nya, men­tre que la seva com­pa­nya de jocs sexu­als, Isa­bel (anti­ga­ment Nap­bel) és envi­ada a Espa­nya... Paral·lela­ment, els dos agents expe­ri­men­ten aquesta empa­tia inèdita nas­cuda d'una llen­gua no científica i, així, des­co­brei­xen dues coses en relació l'un amb l'altra: que s'esti­men i que no acon­se­guei­xen enten­dre's. Perquè esde­ve­nen cadas­cun el refe­rent simbòlic no només de la llen­gua que par­len sinó de tota la iden­ti­tat que vehi­cu­len aques­tes llengües. L'una esdevé irre­me­ia­ble­ment espa­nyola i l'altre, intrínse­ca­ment català. I s'ado­nen que les vides que tenen ganes de por­tar, les seves pri­o­ri­tats, la manera d'enten­dre el bon gust i les rela­ci­ons soci­als no són ben bé les matei­xes. Com a bons arque­ti­pus rao­na­bles deci­dei­xen doncs sepa­rar-se, cons­ci­ents que val millor ser bons amics per sem­pre que pare­lla en perpètua bara­lla. Doncs sí, i tant.