L'art sacre i l'Església

El conflicte de les 113 obres d'art sacre provinents de les 114 parròquies segregades de la diòcesi de Lleida l'any 1995, i que pertanyen, en propietat, al Museu Diocesà d'aquesta ciutat, va començar l'any 1997. El bisbat de Barbastre-Montsó el va crear poc després d'aquesta segregació, i en el litigi que s'ha format hi han intervingut el bisbat de Lleida, el govern de la Generalitat i la Diputació de Lleida, per part catalana, i el bisbat de Barbastre-Montsó i el govern d'Aragó, per part aragonesa. Però també hi ha intervingut el Vaticà directament o a través dels seus nuncis.

Des de l'inici d'aquest conflicte, el bisbat de Barbastre-Montsó ha buscat uns drets que, com veurem, no existeixen. El fet que aquestes obres haguessin pertangut a parròquies que per aquell traspàs ara formen part d'aquest bisbat no pressuposa que la propietat sigui encara d'elles, atès que, com és ben sabut, varen ser venudes, i venudes no vol dir cedides en dipòsit. La venda és una transmissió de propietat i el venedor la perd a favor del comprador a canvi d'una contraprestació.

Pel que es veu, l'esmentat bisbat això ho ha volgut obviar i ha tirat per dreceres d'influència cap a la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), de la qual, malauradament, formen part els bisbats de Catalunya. Si no en formessin part, altra cosa seria.

Diem “malauradament” perquè en el Concili Provincial Tarraconense inaugurat el 1995, els bisbes Deig i Torrella i altres prelats d'aquell moment proposaren una Conferència Episcopal Catalana independent de l'espanyola, ja que cabia perfectament dins l'ordenament jurídic de l'Església. D'aquesta manera s'aconseguiria una reestructuració de la de Catalunya, que comportaria un acostament al poble i imprimiria un caràcter progressista dins els límits dels cànons vaticans. També s'acomodaria als costums del país i a les circumstàncies dels nous temps.

L'augment de l'animadversió que des de la CEE va originar aquesta proposta no té precedents. La reacció va ser fulminant. Els mecanismes de contacte amb el Vaticà es varen posar en funcionament i varen obstaculitzar qualsevol proposta en aquest sentit. Quinze anys després, aquella animadversió encara dura. La CEE, en connivència amb el nunci apostòlic, ha argumentat el que ha cregut pertinent per influir el tribunal de la Rota perquè dictés sentència a favor de Barbastre-Montsó, i així ha estat. Al pur estil de l'edat mitjana, si no fas el que diu Roma, ets un pervers i t'excomunico.

Els dietaris, les factures, correspondència, llibres de la secretaria del bisbat i altres documents que acrediten la propietat de les obres comprades pel bisbe Meseguer durant la seva prelatura, no compten per a res, segons l'Església espanyola i el Vaticà. Pel que es veu, les normes jurídiques de propietat, l'Església es pot permetre conculcar-les com li plagui o quan li convingui. Què és això? Quina moralitat hi ha dins aquesta Església? Se'n plauria de veure-ho, Déu, si tornés?...

caldria preguntar als membres de cúria vaticana, incloent-hi la màxima figura del papa, quan tornaran al seu lloc d'origen la infinitat d'obres que hi ha dins l'immens museu del Vaticà –que potser ni tan sols foren comprades– i que provenen de llocs diversos del món conegut aleshores? O és que aquesta Església és d'una classe en la qual els seus membres elaboren sentències polítiques (encara que no siguin justes) i obvien allò que és equitatiu perquè no els agrada o els pot perjudicar?

Podem concloure aquestes observacions dient que: transcrits literalment els 120 folis del dietari del bisbe de Lleida, Mns. Josep Meseguer, d'entre finals del segle XIX i principi del XX, veiem que aquest document permet demostrar que la col·lecció d'art sacre del bisbat de Lleida es va constituir de forma legítima i legal, i que gràcies a aquest prelat es van salvar desenes d'obres d'art de ser venudes per quatre monedes a antiquaris i marxants o perdudes en els racons de les parròquies o espoliades per lladres d'art, com Erik el Belga.

No volem deixar d'expressar que, tal com deia el cardenal Tarancón, els bisbes tenen torticoli de tant girar-se cap a Roma. I això mateix deu passar-li a l'actual bisbe de Lleida, Mns. Piris. Si es posa en contra de la CEE i del nunci, ¿pot aspirar a la dignitat cardenalícia?