El miracle britànic
La Fundació Miró recull la creativitat i frescor de l'art de la Gran Bretanya durant la postguerra i fins a finals dels anys seixanta, amb obres d'artistes com Bacon i Freud
En un oli de David Bomberg del 1944, l'artista pinta una panoràmica nocturna de la city londinenca il·luminada per les bombes. La silueta de la cúpula de la catedral de Saint Paul s'erigeix orgullosa a l'horitzó, com si se sabés supervivent de la gran destrucció que va assolar el barri durant la guerra. I ja se sap que alguns creuen que només per un miracle diví Saint Paul es va poder salvar de les bombes nazis.
En certa manera, l'exposició Let us face the future, que a partir de demà es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona, mostra el miracle artístic de la Gran Bretanya durant la postguerra. S'ha parlat molt dels miracles econòmics dels països vençuts, com Alemanya i Japó, però al Regne Unit, el nou estat del benestar, impulsat tant pels governs laboristes com pels conservadors, va posar les bases perquè el talent dels joves artistes tingués una sortida i una visibilitat. Un tipus d'operació, sense intervenció divina, en què els britànics són autèntics mestres, com s'ha demostrat amb la fama que avui dia han assolit el grup dels Young British Artists, liderats per Damian Hirst.
Els joves Bacon i Freud
Precisament, Hirst es declara hereu d'un dels grans artistes que comencen a brillar després de la guerra: Francis Bacon. En la mostra s'inclouen dues magnífiques obres del pintor, però també algunes joies de joventut del seu amic Lucien Freud, quan encara era un jovenet que ni es podia imaginar les altes cotitzacions que en un futur assolirien les seves obres. Noia amb roses (1947-1948) gairebé recorda una obra medieval per la seva austeritat, i l'autoretrat Reflex amb dos nens (1965) conté un punt inquietant.
Aquestes són algunes de les primeres obres d'aquesta exposició, que abraça un període de 25 anys de l'art britànic, des del final de la Segona Guerra Mundial fins al representatiu any 1968. Patrocinada per la Fundació BBVA, la mostra inclou 87 obres, de 38 artistes, amb una gran diversitat estilística, des del realisme a l'abstracció cinètica, passant pel constructivisme i, evidentment, l'art pop, un dels moments àlgids de l'exposició. De fet, a la Gran Bretanya cap escola ni estil es va imposar per sobre de l'altre.
Les primeres obres de l'exposició reflecteixen el trauma de la guerra, com l'obra anomenada anteriorment de David Bomberg, però també la contundent escultura de Henry Moore Guerrer caigut (1956-57) i la pintura Arbres d'espines (1944), de Graham Sutherland.
A finals dels cinquanta i a la dècada dels seixanta, artistes com Eduardo Paolozzi, Richard Hamilton i David Hockney van obrir les portes a l'art pop, un moment que la directora de la Fundació Miró, Rosa M. Malet, defineix de “notable creativitat, llibertat, frescor i ironia”.
L'exposició ofereix bones mostres d'aquesta creativitat: les màgiques serigrafies de Paolozzi, el cap de monstre que Hamilton col·loca a un polític laborista, el collage fantàstic Paret de l'amor, de Peter Blake (autor de la portada del disc dels Beatles Sargent Peppers) i les pintures mòbils a la vista de Bridget Riley, que precisament aquests dies té una exposició a la National Gallery de Londres. Tot un privilegi per a una artista contemporània.
Moltes de les obres presents en la mostra procedeixen de la política de compres artístiques del govern durant els anys de postguerra. Com explica un dels comissaris de la mostra i director d'arts visuals del British Council, Richard Riley, l'Arts Council comprava art de cara al consum intern, mentre que el British Council ho feia per a la promoció de les obres a l'estranger. “L'existència d'aquestes col·leccions han simplificat molt l'organització de la mostra ja que 52 de les obres pertanyen a algun d'aquests fons”, ha dit.
‘Let us face the future'