El manament de la nació

Manuel Serra i Moret morí a l'exili (Per­pinyà) el 29 d'abril de 1963. Ade­le­rat de poder tor­nar a la Cata­lu­nya de la seva vida veié des­per­tar, tot d'un ple­gat, una nova bro­tada pri­ma­ve­ral, d'aquell fred hivern de 1956, amb l'esclat del pri­mer cop de ràbia de pro­testa de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona con­tra l'opressió fran­quista. S'apressà a escriure una carta que titulà: “Crida a la Joven­tut Cata­lana”, que encara ara té un dring clar, amb el nou bullit de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal –el nou decret de Nova Planta, avui de Zapa­tero!– que va excla­mar: “Misión cum­plida!”. Fou un Mes­tre de cata­lans pel seu exem­ple moral, pel seu coratge intel·lec­tual i per la seva força de volun­tat. Encara no s'ha fet real­ment visi­ble als ulls del nos­tre poble. Els esde­ve­ni­ments imme­di­ats ante­ri­ors i poste­ri­ors a la mort de Josep Pallach –el seu hereu espi­ri­tual– varen tren­car el mirall de la seva imatge, que quedà dis­persa i frag­men­tada. Havia llançat aquell crit davant del desori poli­ti­co­so­cial que resava: “Mai he dei­xat de creure en l'eficàcia d'un acte heroic!”

Després de trenta-cinc anys d'ini­ci­ada la tran­sició democràtica, s'ha acla­rit l'atmos­fera soci­o­política naci­o­nal, i els nous aires de les “con­sul­tes sobi­ra­nis­tes” han fet des­a­parèixer espan­talls fan­tas­magòrics de trampa i cartró, i han posant en evidència els valors essen­ci­als de la pàtria, i l'uni­vers de la pròpia consciència. S'han fet massa dis­ba­rats colos­sals des del pri­mer pas de la Cons­ti­tució: accep­tar, per exem­ple, que els cata­lans poguéssim par­lar català, si volíem; quan els nou­vin­guts ja deien: “Ara, si no apre­nem a par­lar català, ens fotran fora!”. Hi veien més clar que els dipu­tats cata­la­nis­tes que nego­ci­a­ven la Cons­ti­tució! I ho accep­ta­ren sense cap com­pen­sació econòmica; com si no haguéssim estat més de 300 anys per­se­guits per la llen­gua, ni sota la dic­ta­dura del gene­ral Primo de Rivera, i no haguéssim pas­sat una guerra civil que fou per als cata­lans un “des­as­tre naci­o­nal”, que en diu Rai­mon Galí, a Qua­derns de l'Exili! Com podíem començar junts, a par­tir del punt zero, la cursa de la nova ruta cap a la democràcia Espa­nya i Cata­lu­nya, si la nos­tra llen­gua fou per­se­guida i cas­ti­gada, i sortíem de la UVI bal­dats, coi­xos i de qua­tre gra­pes, i els espa­nyols no havien estat ni ferits ni rebre­gats en la seva llen­gua? No diu la Cons­ti­tució que “Els ciu­ta­dans som tots iguals davant la llei”? Els dipu­tats cata­lans s'escu­da­ven dient que s'havien votat tex­tos voluntària­ment ambi­gus, perquè fos­sin pos­si­bles diver­ses inter­pre­ta­ci­ons. Se n'han apro­fi­tat els altres, ja ho hem vist, de l'ambigüitat dels tex­tos!

A més, des dels ini­cis de la democràcia, no s'ha sal­vat ningú dels grans res­pon­sa­bles del poder espa­nyol: Suárez s'inventà, a última hora, des del govern de la Mon­cloa, el par­tit Unión de Cen­tro Democrático, i des­ba­ratà els par­tits de cen­tre de Cata­lu­nya, com el par­tit de Jordi Pujol, i el d'Unió Democràtica. Felipe González ens féu la LOAPA amb traïdoria, per esbor­rar en la pràctica l'expressió de “naci­o­na­li­da­des y regi­o­nes”, i aplicà hipòcri­ta­ment i bar­ro­e­ra­ment el ter­ro­risme d'estat, el GAL, per posar fi als naci­o­na­lis­mes d'Euskadi i de tot arreu. Sort que els morts no pres­cri­uen! I Aznar llançà la “llei de par­tits” con­tra els abert­za­les, que ha estat una nova esti­so­rada con­tra la democràcia.

Els cata­lans també hem per­dut el com­bat per la decència a l'hora de fer política! Manuel Serra i Moret, en un moment solemne de desori, llui­tes i de men­ti­des ofi­ci­als cada set­mana –i hi podem afe­gir les bara­lles entre el Sr. Car­re­tero i el Sr. Laporta–, pro­clamà el mana­ment de la nació: “Sigues ben bé tu! Tu, i no un altre. Tu mateix fes-te la llei. Tu deci­dei­xes! Sigues una volun­tat, un poder i un destí”. Si ens divor­ciem de la lle­tra del mana­ment som der­ro­tats per enda­vant i aquells que llui­ten ens absor­bei­xen i ens fan ser­vir de trin­xera.

I seguint el fil del Mana­ment de la nació afe­geix: “Homes hi ha a la nos­tra terra que cer­quen el seu cen­tre lluny de si, i la seva deso­ri­en­tació els inca­pa­cita per a tota acció posi­tiva. Porucs, amb el seu esguard extra­viat, sot­gen els movi­ments i els judi­cis dels altres per emmot­llar la seva acti­tud al gust de l'Amo. Mai no con­sul­ten el seu inte­rior, ni escol­ten la veu secreta que els diu que... hem de llui­tar amb els nos­tres ins­tru­ments i no amb els dels altres, que són pre­ci­sa­ment des­ti­nats a com­ba­tre'ns. És de mise­ra­bles dege­ne­rats això d'evi­tar la topada pas­sant-se a l'ene­mic, i és de justícia que aquest els tracti com a esclaus menys­pre­a­bles. La natu­ra­lesa no tolera sem­blants paràsits, i seran llurs pro­pis fills els qui els esco­pi­ran a la cara”. Una lliçó de coherència vital i de decència política tan vetusta com inde­fu­gi­ble. No es pot ser­vir dos senyors. La mateixa natu­ra­lesa de les coses es defensa i cas­tiga. Qui se n'oblida... perd i es perd.

Aques­tes cites ens acos­ten inte­ri­or­ment l'home Serra i Moret, una per­so­na­li­tat de pri­mera mag­ni­tud en el món de l'hones­te­dat, del pen­sa­ment i de la política. Tant de bo, enmig del setge que Cata­lu­nya sofreix con­tra la seva sobi­ra­nia naci­o­nal per part del cen­tra­lisme hispànic, ens faci ser fidels als mana­ments de la nació. I perquè no sem­bli que pre­tenc res­sus­ci­tar un per­so­natge anònim, i sense relleu, cal dir que Serra i Moret morí essent pre­si­dent del Par­la­ment de Cata­lu­nya a l'exili, i durant uns mesos fou també interi­na­ment pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, després de dimi­tir Josep Irla.