‘My way'

Encara des­con­cer­tat amb Cele­bració, que sem­bla, vist el que hem vist, un exer­cici tea­tral de cinisme. Com a espec­ta­dor em vol­ten pel cap algu­nes pre­gun­tes: Això que hem sofert és un Harold Pin­ter? Qui diri­gia, Lluís Pas­qual o Sergi Bel­bel? Pot­ser roda­ven una come­di­eta de serial d'embri­acs? És aquesta la carta de pre­sen­tació de la futura direcció del Lliure? Que s'han fusi­o­nat amb el TNC?... Tinc la impressió que hem arri­bat al punt d'una doble moral en què ja no sabem dis­tin­gir entre la veri­tat i l'error. I Cele­bració és un error. Res no hi fun­ci­ona. Tot hi és fals, depas­sat. Mal­grat ser una obra menor de Pin­ter aquest no sem­bla el pro­blema, sinó més aviat la manera, el to, la ver­go­nyant forma d'enca­rar-lo per con­ver­tir en pura con­venció la comèdia pin­te­ri­ana. La sàtira és una lliçó, la paròdia, pel que fa al cas, un joc ruti­nari i arti­fi­cial. El pit­jor de la pallas­sada escènica és la sen­sació que pro­du­eix a l'espec­ta­dor, la per­cepció de menys­te­nir-lo, de trac­tar-lo d'incapaç. Es fa molt difícil assu­mir la versió cata­la­nit­zada del text que gri­nyola per totes ban­des i supura un pro­vin­ci­a­nisme d'upa. Podeu ima­gi­nar-vos, supo­sem, can­viar Elsi­nor en el Ham­let de Shakes­pe­are per, posem-hi, Llo­ret de Mar? Bé, doncs ja teniu el to de la cosa per­pe­trada.

Cele­bració és una festa d'ani­ver­sari d'una pare­lla que con­vida els seus ger­mans, que també són pare­lla, tots cunyats, doncs, a sopar al res­tau­rant amb més estil de la ciu­tat, al cos­tat de Covent Gar­den, natu­ral­ment el més car. En un altre pla, una altra pare­lla fent un àpat. La posada en escena s'envolta de públic a tres ban­des, dibui­xant una mena de pei­xera-ascen­sor qua­drada, un doble espai cen­tral, amb una taula i cadi­res, que molt len­ta­ment va virant i que puja i baixa a ritme d'eixor­da­dors estralls sonors, de manera que anem veient els per­so­nat­ges des de tots els angles pos­si­bles. Al fons, pin­ta­des a la paret, les boni­ques cons­tel·laci­ons infan­tils de Miró, una doble escala que s'enfila, i un pas­sadís amb por­tes late­rals. Llums clars, tons esblai­mats i el blanc asèptic de la rica pul­cri­tud.

Si alguna cosa té Pin­ter és mala llet i una àcida mirada al món dels rics, com és el cas d'aquesta Cele­bració, però encara més la capa­ci­tat de par­lar de coses que, de fet, no s'estan dient i que en aquesta ocasió, per l'abso­luta vul­ga­rit­zació de la mirada, que­den ani­hi­la­des. Les situ­a­ci­ons que com­posa solen girar a l'entorn de les rela­ci­ons de poder i els cor­res­po­nents meca­nis­mes de sub­ju­gació i sub­missió, sexe i diners. En el món de l'apa­rença, Pin­ter uti­litza una mera­ve­llosa i al·lusiva sobri­e­tat, llen­guatge en el qual tenen gran importància les fra­ses fetes, els tòpics i els clixés, tot per reforçar la comi­ci­tat d'una impotència, la de voler con­tro­lar les pròpies cir­cumstàncies. Els retrats des­car­nats d'aquests éssers esde­ve­nen la pura imatge de l'home d'èxit i el seu aire tra­gicòmic. Però no hem vist això. Hem vist uns tipus fent de bor­rat­xos, de prin­cipi a fi, que sem­bla­ven menors d'edat. Ara no recordo ben bé si la veu de My way que sonava altíssima enmig de la claca final era la de Sina­tra o la de Lluís Pas­qual.