Receptes per al PSC

El poder polític que tenia a les mans el PSC i la mag­ni­tud de la der­rota recent en les elec­ci­ons al Par­la­ment han estat tan grans, tan osten­si­bles, que ara tot­hom s'afa­nya a brin­dar-li expli­ca­ci­ons i recep­tes. És evi­dent que, quan les coses no fun­ci­o­nen, cal modi­fi­car mis­sat­ges, pau­tes de con­ducta i equips de direcció, per tal de redreçar el rumb de la nau i tor­nar a aparèixer davant els ciu­ta­dans com el par­tit que ins­pira més con­fiança. Però, més enllà del debat intern, que hau­ria de ser pro­fund i trans­pa­rent alhora, aquests dies s'ha produït des de fora i des de dins un bom­bar­deig pre­ci­pi­tat de pres­si­ons i de fórmu­les de sal­va­ment mira­cu­lo­ses que, tot i ser ben com­pren­si­bles, sor­pre­nen una mica.

Posats a bus­car expli­ca­ci­ons a la des­feta, sorprèn una vegada més el sim­plisme i fins i tot la malícia d'uns quants diri­gents del soci­a­lisme espa­nyol que mai no han paït el grau d'auto­no­mia amb què fun­ci­ona el PSC pel que fa al propi pro­jecte polític. Un grau d'auto­no­mia que a molts ens sem­bla encara insu­fi­ci­ent, no cal dir-ho, però que per a ells, si pogues­sin ver­ba­lit­zar-ho sense embuts, els resulta sen­zi­lla­ment into­le­ra­ble. Als ulls d'aquests tris­ta­ment ano­me­nats barons, el mal dels soci­a­lis­tes cata­lans prové d'una sola deriva: l'excés de naci­o­na­lisme, els acords amb ERC, la peri­llosa aven­tura d'un nou Esta­tut. La crisi econòmica, les mesu­res adop­ta­des pel govern espa­nyol, les feble­ses de la soci­al­de­mocràcia euro­pea en aquest inici de mil·lenni... tot això no sem­bla que compti per a aquesta visió neo­cen­tra­lista, que apa­rent­ment no s'immuta davant unes esti­ma­ci­ons de vot a escala espa­nyola –per tant, ben lluny del pai­satge català– que ator­guen un avan­tatge molt pre­o­cu­pant en bene­fici del PP. En aquest sen­tit, l'acti­tud d'aquests barons no fa més que plas­mar la bretxa cada vegada més gran que separa Cata­lu­nya d'Espa­nya a tots nivells: allò que, vist des d'aquí, resulta encara notòria­ment insu­fi­ci­ent, és vist a l'altra banda com un excés insu­por­ta­ble.

Hi ha una altra via de pressió externa que també resulta força evi­dent i cri­da­nera: és la que s'expressa cada dia a través de molts mit­jans de comu­ni­cació. En aquest cas, la recepta inde­fu­gi­ble que cal­dria apli­car sense demora passa per qua­tre coses ben sim­ples i ben clares: un canvi de cares i de noms, el debat sobre la data del congrés del par­tit, la pre­e­minència d'una o altra de les famo­ses “dues ànimes” i la posició a favor o en con­tra d'un grup par­la­men­tari propi. En aquesta lògica, els alcal­des soci­a­lis­tes, que prou feina tin­dran a sal­var la nau d'un hipotètic segon nau­fragi col·lec­tiu, són fes­te­jats com la gran espe­rança blanca... Més enfora encara, hi ha qui no para de recep­tar una purga més radi­cal i expe­di­tiva que sens dubte ho resol­dria tot: la sepa­ració defi­ni­tiva entre el PSC i el PSOE. És curiós que aquesta solució sigui abo­nada, no sols per per­so­nes i grups que mai no sen­ti­rien la temp­tació de votar els soci­a­lis­tes, sinó per gent que es pro­clama més naci­o­na­lista que ningú i que no sem­bla com­pren­dre ni la rea­li­tat sociològica de Cata­lu­nya ni la con­tri­bució fona­men­tal que la uni­tat soci­a­lista ha pres­tat històrica­ment a la cohesió social del nos­tre poble.

Així, doncs, els ter­mes del debat se sim­pli­fi­quen i els aspec­tes més super­fi­ci­als gua­nyen apa­rença de solució defi­ni­tiva. Un nou pri­mer secre­tari, un congrés tau­matúrgic i un grup par­la­men­tari propi: això és tot. Hi ha unes ganes boges de poder publi­car ben de pressa un titu­lar a cinc colum­nes que cer­ti­fi­qui davant de tot­hom quina de les dues ànimes s'ha impo­sat damunt de l'altra. I a espe­rar unes noves elec­ci­ons que per­me­tin con­tras­tar l'encert de la línia adop­tada.

És sen­zill, és cri­da­ner, però pro­ba­ble­ment seria pre­ci­pi­tat i absurd. Seria suïcida. Una força política impor­tant, amb pre­ten­si­ons de tor­nar a ser una alter­na­tiva de govern, no es pot per­me­tre ni l'immo­bi­lisme més eixorc –una altra temp­tació que sens dubte ronda pel car­rer de Nica­ra­gua– ni un canvi radi­cal de rumb que col·loqui el vai­xell a mercè de les ona­des. La recepta millor és segu­ra­ment molt més tran­quil·la, i menys agraïda de cara als titu­lars: passa per un debat assos­se­gat, per una refor­mu­lació del pro­jecte que entre altres coses actu­a­litzi el mis­satge, per una recerca de gran con­sens en la defi­nició dels nous lide­rat­ges, per una for­mu­lació con­vin­cent del com­bat con­tra la crisi i, final­ment, per un replan­te­ja­ment d'algu­nes coses que gri­nyo­len en la relació amb el PSOE, que no sem­bla esca­par-se de la tendència neo­cen­tra­lista que s'ha apo­de­rat del pano­rama polític espa­nyol –en aquest dar­rer paquet entra, natu­ral­ment, l'opció pel grup par­la­men­tari. I passa també per ges­tos de signe posi­tiu al Par­la­ment que la soci­e­tat cata­lana sens dubte agrairà: una acti­tud franca envers el nou govern, que com­bini la neces­si­tat de faci­li­tar els con­sen­sos neces­sa­ris per acti­var l'eco­no­mia i la con­veniència d'una opo­sició que denunciï la deriva clara­ment con­ser­va­dora que s'anun­cia en algu­nes polítiques d'Artur Mas i CiU.

Ningú no ha dit que aquesta via de solució resulti fàcil. Ni és segur, en un ter­reny tan fràgil i movedís com la política, que així s'asse­guri la for­mu­lació cor­recta de l'alter­na­tiva de govern que Cata­lu­nya neces­sita. Però els can­vis que cal fer no poden dur-se a terme ni d'avui per demà ni a remolc de les pres­si­ons interes­sa­des que cada dia es dic­ten a cop de titu­lar. Pel que jo sé, d'ànimes, al PSC n'hi ha unes quan­tes: tot és qüestió de dosi­fi­car-les de la manera ade­quada i garan­tir final­ment, amb uni­tat interna, la via­bi­li­tat d'un pro­jecte cata­la­nista i soci­a­lista al mateix temps. En defi­ni­tiva, res de radi­cal­ment dife­rent del que molts cata­lans encara volen per al seu país.