La crisi força a canviar pensions per habitacions de relloguer

Una gran bossa de pobresa invisible, i que continua creixent, s'amaga en els pisos de lloguer sobreocupats. Així ho explica el treballador social Josep Maria Bandera. És un dels testimonis a partir dels quals Càritas Diocesana de Barcelona ha elaborat l'informe Amb sostre i sense llar. “Si es trobessin sense aquest forat on viure –afegeix– estarien al carrer i llavors sí que ens n'adonaríem”. I fa un plantejament sense resposta: “El gran repte és fins quan podem fer contenció. Són milers les persones que viuen així”. Entre les 55.000 persones ateses per Càritas des del començament de l'any ençà, una de cada tres (32%) viu en una habitació, un percentatge que, si s'analitza només Barcelona ciutat, puja fins al 46%.

L'estudi, coordinat per Marta Plujà, explica que el relloguer s'ha convertit en una alternativa a les tradicionals pensions: “Són persones o famílies que no disposen d'uns ingressos fixos ni abundants i canvien la pensió per altres maneres de compartir, principalment el relloguer d'habitacions, una opció molt més econòmica, tot i que tampoc serà mai una llar”. És un fenomen –“una decisió forçada per les circumstàncies”, segons l'informe– que ha crescut tant com ho ha fet la crisi econòmica; l'accés a l'habitatge, doncs, s'ha anat fent més difícil. Compartir pis amb altres persones amb què no es té cap tipus de relació és una solució d'emergència que es fa crònica i que, a més, comporta problemes per la falta d'espai i també per la falta d'intimitat.

Un home sol, normalment separat o divorciat, sense relació amb la família i amb pocs ingressos és el perfil majoritari de la persona que viu en pis compartit, seguit del col·lectiu de dones soles amb fills al seu càrrec, tant separades com mares solteres. La cap de gestió social de Càritas a Barcelona, Mercè Darnell, explica que cada cop més aquest tipus d'allotjament és l'única solució per a famílies senceres, en què els adults s'han quedat a l'atur i no poden fer-se càrrec de les despeses quotidianes. “Són famílies sense un espai vital per crear una llar. Han de fer torns per anar al bany o per cuinar. Els nens no tenen un espai per fer els deures. L'habitatge és també un element clau quan parlem de fracàs escolar”, adverteix Darnell.

Les dificultats per fer vida en situacions de sobreocupació són evidents, però n'hi ha d'altres que potser no ho són tant i que afecten la salut i contribueixen al deteriorament personal. L'informe destaca, per exemple, que viure en aquestes condicions “agreuja qualsevol situació, dificultat o malaltia prèvia, des d'una malaltia psíquica fins a una addicció, i pot provocar angoixa i estrès”. Amb sostre i sense llar mira al passat i recorda que la precarietat de l'habitatge i les històries humanes d'extrema duresa que en deriven ja es van viure a Catalunya als anys seixanta, lligades a l'arribada d'immigració, així com a un context econòmic difícil.