Benvinguts al nostre país imaginari

Al mes d'octu­bre vaig pro­po­sar als lec­tors de Presència que creéssim ple­gats una llen­gua nova. O, més aviat, que inventéssim la des­cripció, necessària­ment sumària, d'una llen­gua ima­ginària. Aquesta llen­gua havia de situar-se a l'Europa cen­tral o ori­en­tal, per tal de retre home­natge a tants autors i cine­as­tes que hi han col·locat països diver­sos, sovint estra­folària­ment gover­nats i sem­pre minúsculs... La difi­cul­tat, ara, és d'acon­se­guir un retrat d'aquesta llen­gua, i d'aquest país, a par­tir de les apor­ta­ci­ons que m'han anat arri­bant... En un pri­mer temps havia pen­sat selec­ci­o­nar la pro­posta que em semblés millor i expo­sar-la aquí amb tots els detalls, però, en rebre invents tan dife­rents els uns dels altres i, sobre­tot, tan bri­llants, m'ha sem­blat que havia de pro­var de mos­trar-me a l'altura d'aquests lec­tors inven­tors i, doncs, de rea­lit­zar una mena de sam­faina lingüística i geogràfica feta del més gran nom­bre pos­si­ble d'apor­ta­ci­ons. Una síntesi impos­si­ble però indis­pen­sa­ble que doni una apa­rença de coherència a pro­pos­tes sovint con­tra­dictòries...

Així doncs (apor­tació de Mar­ga­rita Bar­jau) quan un grup d'extra­ter­res­tres va desem­bar­car als Bal­cans van tro­bar, per aco­llir-los, un mus­sol, per la qual cosa van adop­tar aquest ocell com a símbol del país que volien fun­dar. La seva escrip­tura, basada en bar­res ver­ti­cals, és l'avant­pas­sat directe del codi de bar­res modern, però la seva llen­gua va empel­tar-se ben aviat de mallorquí (apor­tació de Sebastià Seguí), gràcies a l'encon­tre amb vint-i-set famílies que havien aban­do­nat la seva illa per pro­var sort al con­ti­nent. Per això aquesta llen­gua va pas­sar de dir-se scupià a cala­fat. Al curs dels segles, el nom de la llen­gua ha anat can­vi­ant, com també la seva escrip­tura: del codi de bar­res a l'alfa­bet ciríl·lic, i d'aquest a l'alfa­bet llatí, sense obli­dar uns ide­o­gra­mes de color taronja (com a record de les taron­ges de l'horta de València) inven­tats per un aven­tu­rer ano­me­nat Vicent Pas­tor (apor­tació de Joan Comas)... Mal­grat les con­xor­xes del veí soviètic, el país, cone­gut com a Madilàndia després de la Pri­mera Guerra Mun­dial, ha sabut pre­ser­var la seva inde­pendència (Pere Gar­cia) i va reba­te­jar la seva llen­gua com a rosellà quan els seus habi­tants van fer del cul­tiu i de l'expor­tació de les rose­lles locals, famo­ses pel seu per­fum i la per­sis­tent dolçor dels seus pètals, la prin­ci­pal acti­vi­tat econòmica del país (Anna Fol­gue­ro­les).

Al segle XIX, uns uni­ver­si­ta­ris angle­sos van inten­tar demos­trar que el rosellà, també cone­gut com a pla­to­nenc, era un cosí allu­nyat del basc (Marc Sunyé) i van orga­nit­zar una tro­bada a la capi­tal, Osbata-ta, amb músics d'ambdós països, però l'encon­tre va aca­bar mala­ment per culpa d'uns com­pli­cats afers amo­ro­sos en els quals es va veure embo­li­cat un tal Ricard Nixó, minis­tre de Pro­pa­ganda de Madilàndia, al punt que aquest, per esca­par a la ven­jança dels bas­cos enfu­ris­mats, va haver d'emi­grar als Estats Units (Rosa Maria Cam­pos). Durant el segle XX, Madilàndia va pas­sar prou des­a­per­ce­but, excepte durant l'ocu­pació nazi quan, reba­te­jat Himm­ler­land (perquè hi havia nas­cut l'avi patern de Hein­rich Himm­ler), va pro­ta­go­nit­zar una elo­gi­osa resistència col·lec­tiva (Cesc Fon­ta­ne­llas). En aquell moment, el rosellà, sota el nom d'escar­xofí, ja havia donat al món un premi Nobel de lite­ra­tura, gràcies a Paui­pere Malencòvitx (Josep Antoni Roca), enal­ti­dor de la lli­ber­tat dels pobles mit­jançant l'art sub­til dels cal·ligra­mes...