Entre l'eficàcia i el talent

Si em permeten un símil de bàsquet, amb el nomenament de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, Artur Mar ha fet un triple amb tir addicional. El nou president de la Generalitat va prometre un govern dels més valuosos i l'equip està format per figures de llarga experiència política. En les travesses havien sonat altres noms de qualitat, com els de l'editor Fèlix Riera i de l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, però finalment Mas ha optat per triar el personatge que més projectes culturals ha activat al país, sovint amb pocs recursos i d'una manera imaginativa. És un home que escolta i que pot convertir una proposta en un macroprojecte, agafar quatre idees d'una taula i fer-les una empresa sòlida. Ferran Mascarell és de la classe d'individus que entren en una festa i la cosa s'anima. I quan se'n va, la festa s'esllangueix.

En un país tan acostumat als immobilistes i a la ideologia de “qui dia passa, any empeny”, homes com Mascarell són rara avis. Sorgit de les revistes catalanes, gairebé clandestines per la desídia general, el que va ser impulsor de L'Avenç i Saber va aterrar a l'esmorteït Ajuntament de Barcelona i el va revolucionar. Primer recollint el llegat de gent honesta i treballadora com la Maria Aurèlia i el Joaquim Horta i després forjant una inacabable llista d'iniciatives, del CCCB al Sònar, sense oblidar la Setmana de Poesia o la xarxa de biblioteques que ha omplert la ciutat. Recordo que quan amb un poeta amic li vam demanar mitjans per organitzar un recital de poesia, ell va contraatacar oferint-nos tota una setmana, que en alguns moments es va estendre gairebé fins a dues. A diferència d'altres polítics, que maten tot el que toquen, el mètode Mascarell consisteix a participar en el que fa. És habitual trobar-te'l als actes culturals. Dels aficionats que conec, és, juntament amb el fotògraf Ferran Sendra, l'únic que ha anat a pràcticament tots els concerts que ha realitzat aquí Lou Reed. No ho fa per compromís sinó perquè és un creador, un home que ha entrat a la política d'activista, no per emmagatzemar càrrecs i fer el paperet. Com a historiador, sap que la història és també per construir-la i va ser una llàstima quan les jugades internes del PSC el van condemnar a l'ostracisme. Una carambola de rasputins el va desplaçar mentre condemnava els socialistes al desastre on s'han abocat. La seva reacció va ser sorprenent. Quan els que l'apreciem pensàvem que entraria en una depressió en veure's apartat dels llocs clau, la seva màquina es va reciclar i amb el seu petit ordinador va començar a crear opinió, a col·laborar als diaris i a gestar uns llibres de reflexió sobre la cultura i la ciutat que són referents. Les seves condicions físiques s'uneixen a la intel·ligència; és tan bon colpejador com faixador, si l'extrapolem a la boxa. Com li va passar a Jorge Semprún amb el PSOE, Mascarell va acabar pagant les maquinacions dels antiquats i sibil·lins aparells del partit, que premien més els intrigants que els treballadors que es preocupen pels interessos de la ciutadania i el bé públic. Ja s'ho faran.

Algun analista perspicaç podria comparar la jugada dels fitxatges estrelles de Mas amb el primer govern de Sarkozy, on va adduir personalitats de l'esquerra. Les comparacions, però, són odioses i el que garanteix Mascarell és que la cosa rutlli, que la gent es motivi i no entri en dinàmiques de cofoisme o passives. Fitxar Mascarell és una premissa que implica que Mas creu en la cultura. El catalanisme de fons en sortirà reforçat. Mascarell podrà demostrar la seva eficàcia i talent. L'anterior incursió a la conselleria va ser per intentar arreglar el desgavell de Caterina Mieras. Esperem que els vents li siguin favorables. S'ho mereix.