Ni un minut més

Les dar­re­res sentències del Tri­bu­nal Suprem i el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya ame­na­cen de fer sal­tar la immersió lingüística en l'ense­nya­ment i el model lingüístic adop­tat per les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques del país. La situ­ació és pre­o­cu­pant, perquè la llen­gua cata­lana es podria veure abo­cada a un procés d'invo­lució acce­le­rat, en un moment en què la nor­ma­lit­zació lingüística es troba abso­lu­ta­ment enca­llada. Per això és ina­jor­na­ble dei­xar clars alguns punts de par­tida que han de ser­vir per saber com està real­ment la llen­gua i què cal fer a par­tir d'ara.

En pri­mer lloc, és fals que la llen­gua vehi­cu­lar de l'ense­nya­ment a Cata­lu­nya sigui a tot arreu el català. Avui hi ha esco­les del país on la llen­gua de la major part de les clas­ses és el cas­tellà. Aquesta dada, ama­gada durant molts anys, ha aca­bat sor­tint a la llum gràcies al tes­ti­moni de pro­fes­sors que s'han tro­bat sols impar­tint una assig­na­tura en català en deter­mi­nats cen­tres esco­lars. Tant és així, que s'han donat casos d'alum­nes nas­cuts a Cata­lu­nya que han apro­vat l'ESO després d'haver seguit tot l'ense­nya­ment obli­ga­tori al país, i que amb divuit anys s'apun­ten a cur­sos de nivells bàsics de català per a adults perquè no ente­nen la llen­gua pròpia del país. Aquests alum­nes sur­ten de l'ins­ti­tut amb el cer­ti­fi­cat de nivell C de català a la but­xaca, tot i que ni par­len la llen­gua ni amb prou fei­nes l'ente­nen. Això, avui, passa a Cata­lu­nya.

En segon lloc, a Cata­lu­nya encara és més fàcil viure en cas­tellà que no pas en català. Aquesta cons­ta­tació no és gens gratuïta. Per una banda, s'ha impo­sat un bilingüisme d'una sola direcció: els cata­la­no­par­lants són bilingües i solen can­viar de llen­gua i pas­sar al cas­tellà quan s'adre­cen a un no cata­la­no­par­lant; en canvi, els qui tenen el cas­tellà com a pri­mera llen­gua solen man­te­nir-se mono­lingües. Aquest bilingüisme com­porta que el català tin­gui poca presència al car­rer i en molts àmbits públics, espe­ci­al­ment –però no única­ment– en les zones urba­nes i més pobla­des del país.

En ter­cer lloc, tot i que cal reconèixer els esforços que s'han dedi­cat els dar­rers anys en matèria d'aco­lli­ment lingüístic, és evi­dent que els dife­rents governs que hem tin­gut han estat incapaços d'apli­car i fer com­plir les lleis que ha apro­vat el Par­la­ment enca­mi­na­des a nor­ma­lit­zar la llen­gua cata­lana, ja sigui per manca de volun­tat política, per excés de prudència o per desídia. Així mateix, les admi­nis­tra­ci­ons locals sovint tam­poc no han des­ta­cat per fer com­plir aques­tes lleis en els apar­tats que són com­petència seva, ni han apli­cat els regla­ments d'ús de la llen­gua cata­lana en els casos en què en dis­po­sa­ven. Uns regla­ments que van ser apro­vats gai­rebé sem­pre per una­ni­mi­tat i que ara han estat denun­ci­ats per deter­mi­nats par­tits polítics que no volen que el català arribi a estar mai en igual­tat de con­di­ci­ons que el cas­tellà a Cata­lu­nya. I podríem afe­gir-hi encara el fet que en deter­mi­nats sec­tors de la nos­tra soci­e­tat, en espe­cial el sec­tor econòmic, s'incom­pleix sis­temàtica­ment la llei de política lingüística, sense que passi res.

Els pro­fes­si­o­nals de la llen­gua sabem com costa fer pas­sos enda­vant i que fàcil que és recu­lar en el difícil procés de la nor­ma­lit­zació lingüística del català. Fa anys que esmer­cem esforços per donar a conèixer la llei de política lingüística; tre­ba­llem perquè l'ús de la llen­gua s'esten­gui a tots els àmbits; tre­ba­llem perquè els nou­vin­guts puguin apren­dre-la i, per tant, tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats que la resta de ciu­ta­dans de Cata­lu­nya en el si d'una soci­e­tat cata­lana cohe­si­o­nada.

Però sabem que no es pot apel·lar única­ment a la bona fe i a la bona volun­tat de les per­so­nes o d'una part de l'empre­sa­riat, tal com posa en evidència la situ­ació mar­gi­nal del català als cine­mes o en certs esta­bli­ments de res­tau­ració. Cal apli­car amb fer­mesa les lleis vigents, i el govern i les admi­nis­tra­ci­ons locals tenen la res­pon­sa­bi­li­tat de fer-les com­plir.

Per tot ple­gat, con­si­de­rem que ja és hora que els par­tits polítics, els agents soci­als i, en gene­ral, tots aquells que saben en quina situ­ació es troba la nos­tra llen­gua denunciïn sense pal·lia­tius els atacs que pateix la llen­gua cata­lana. Cal el com­promís de tots per con­ti­nuar avançant en la recu­pe­ració de la llen­gua. Perquè, com va dir el recent­ment des­a­pa­re­gut Joan Solà en aca­bar la seva memo­ra­ble inter­venció del 2009 al Par­la­ment, la llen­gua cata­lana “no pot ni vol sen­tir-se ni un minut més infe­rior a cap altra”.