Ni un minut més

Les darreres sentències del Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amenacen de fer saltar la immersió lingüística en l'ensenyament i el model lingüístic adoptat per les administracions públiques del país. La situació és preocupant, perquè la llengua catalana es podria veure abocada a un procés d'involució accelerat, en un moment en què la normalització lingüística es troba absolutament encallada. Per això és inajornable deixar clars alguns punts de partida que han de servir per saber com està realment la llengua i què cal fer a partir d'ara.

En primer lloc, és fals que la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya sigui a tot arreu el català. Avui hi ha escoles del país on la llengua de la major part de les classes és el castellà. Aquesta dada, amagada durant molts anys, ha acabat sortint a la llum gràcies al testimoni de professors que s'han trobat sols impartint una assignatura en català en determinats centres escolars. Tant és així, que s'han donat casos d'alumnes nascuts a Catalunya que han aprovat l'ESO després d'haver seguit tot l'ensenyament obligatori al país, i que amb divuit anys s'apunten a cursos de nivells bàsics de català per a adults perquè no entenen la llengua pròpia del país. Aquests alumnes surten de l'institut amb el certificat de nivell C de català a la butxaca, tot i que ni parlen la llengua ni amb prou feines l'entenen. Això, avui, passa a Catalunya.

En segon lloc, a Catalunya encara és més fàcil viure en castellà que no pas en català. Aquesta constatació no és gens gratuïta. Per una banda, s'ha imposat un bilingüisme d'una sola direcció: els catalanoparlants són bilingües i solen canviar de llengua i passar al castellà quan s'adrecen a un no catalanoparlant; en canvi, els qui tenen el castellà com a primera llengua solen mantenir-se monolingües. Aquest bilingüisme comporta que el català tingui poca presència al carrer i en molts àmbits públics, especialment –però no únicament– en les zones urbanes i més poblades del país.

En tercer lloc, tot i que cal reconèixer els esforços que s'han dedicat els darrers anys en matèria d'acolliment lingüístic, és evident que els diferents governs que hem tingut han estat incapaços d'aplicar i fer complir les lleis que ha aprovat el Parlament encaminades a normalitzar la llengua catalana, ja sigui per manca de voluntat política, per excés de prudència o per desídia. Així mateix, les administracions locals sovint tampoc no han destacat per fer complir aquestes lleis en els apartats que són competència seva, ni han aplicat els reglaments d'ús de la llengua catalana en els casos en què en disposaven. Uns reglaments que van ser aprovats gairebé sempre per unanimitat i que ara han estat denunciats per determinats partits polítics que no volen que el català arribi a estar mai en igualtat de condicions que el castellà a Catalunya. I podríem afegir-hi encara el fet que en determinats sectors de la nostra societat, en especial el sector econòmic, s'incompleix sistemàticament la llei de política lingüística, sense que passi res.

Els professionals de la llengua sabem com costa fer passos endavant i que fàcil que és recular en el difícil procés de la normalització lingüística del català. Fa anys que esmercem esforços per donar a conèixer la llei de política lingüística; treballem perquè l'ús de la llengua s'estengui a tots els àmbits; treballem perquè els nouvinguts puguin aprendre-la i, per tant, tinguin les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans de Catalunya en el si d'una societat catalana cohesionada.

Però sabem que no es pot apel·lar únicament a la bona fe i a la bona voluntat de les persones o d'una part de l'empresariat, tal com posa en evidència la situació marginal del català als cinemes o en certs establiments de restauració. Cal aplicar amb fermesa les lleis vigents, i el govern i les administracions locals tenen la responsabilitat de fer-les complir.

Per tot plegat, considerem que ja és hora que els partits polítics, els agents socials i, en general, tots aquells que saben en quina situació es troba la nostra llengua denunciïn sense pal·liatius els atacs que pateix la llengua catalana. Cal el compromís de tots per continuar avançant en la recuperació de la llengua. Perquè, com va dir el recentment desaparegut Joan Solà en acabar la seva memorable intervenció del 2009 al Parlament, la llengua catalana “no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”.