El discurs de l'home

La pel·lícula El dis­curs del rei és molt més que la història d'una tara, mal­grat que l'obs­ta­cle major de l'argu­ment és jus­ta­ment aquest: la tar­ta­mu­desa del monarca Jordi VI de la Gran Bre­ta­nya. A banda d'una gran direcció i una bona inter­pre­tació, i de la banda sonora gene­ro­sa­ment apor­tada pel geni Ludwig van Beet­ho­ven, el cen­tre d'atenció se'n va molt més cap al rere­fons del dis­curs que no pas cap als afers de logopèdia. Un dis­curs a la nació pot ser un tràmit admi­nis­tra­tiu o un acte solemne, fins i tot històric. A banda del con­text i del sig­ni­fi­cat, un dis­curs a la nació conté sem­pre símbols, llen­guat­ges, ges­tos i ento­na­ci­ons que poden mar­car tota una gene­ració: Artur Mas, per exem­ple, ha tor­nat al “ben­vol­guts com­pa­tri­o­tes” de Jordi Pujol després de set anys de dis­cur­sos adreçats a la sim­ple ciu­ta­da­nia. I hi ha afe­git –això sí– la referència feme­nina, un signe dels temps. El con­text del dis­curs de Mas és de cruïlla econòmica i política, però no és un moment de decla­ració de guerra com el que va haver d'afron­tar el rei Jordi. Un tar­ta­mut que sabia de la trans­cendència del que diria i, sobre­tot, de la vital importància del com. Sense dub­tes, sense que­que­jar, sense misèries: eren cru­ci­als la gra­ve­tat i gran­desa.

En un país que afor­tu­na­da­ment ha tor­nat a donar més importància a les for­mes (enter­rat ja el “fets i no parau­les”), els jura­ments dels con­se­llers també tenen càrrega. “Amb l'ajut de Déu”, ha estat la fórmula emprada per dues úniques con­se­lle­res: Joana Ortega i Pilar Fernández Bozal. Aquí a Cata­lu­nya sem­bla una cosa anacrònica i rància, però fins i tot el jura­ment del pre­si­dent dels Estats Units acaba amb un “so help me God” que ja no és un acte de fe sinó quasi direc­ta­ment una inter­pel·lació. En molts altres països els més hono­ra­bles càrrecs s'adre­cen a la divi­ni­tat, amb una imatge final que no sé si és més d'humi­li­tat o de pre­tensió here­tada dels antics règims, on qui posava i treia coro­nes era sem­pre la gràcia de Nos­tre Senyor mateix (pes­se­tes de Franco inclo­ses). També es fan els jura­ments sobre la Bíblia per als tes­ti­mo­ni­at­ges judi­ci­als, cosa que aquí només he fet una vegada en un pro­ce­di­ment de dret canònic. Les coses que es fan davant de Déu, sigui un matri­moni o un jura­ment –a l'hora de morir-se, la majo­ria sí que es mor per l'Església–, tenen un afe­git de màgia. Molt més, per des­comp­tat, que el “tot seguit pas­sa­rem a la lec­tura de l'arti­cle sei­xanta-sis del Codi Civil”, que sí que trobo adju­di­ca­ble a un poli­cia amb bigoti.

En for­mes i en ento­nació, els dis­cur­sos de Sir Wins­ton Churc­hil –alguns d'ells bate­jats i tot, The finest hour o Blood, toil, tears and sweat– con­te­nen també referències divi­nes, com també en va tenir l'esmen­tat dis­curs del rei Jordi en el moment de decla­ració de guerra con­tra Ale­ma­nya. El pro­digiós dis­curs del pas­tor Mar­tin Lut­her King el 28 d'agost del 1963, “I have a dream”, acaba amb un vers d'espi­ri­tual negre que vin­cula Déu, pre­ci­sa­ment, amb la lli­ber­tat de l'home. Però no tota solem­ni­tat fa referència a Déu ni tota inten­si­tat dis­cur­siva s'hi ha d'aco­llir, com és notori en els dis­cur­sos de Hit­ler, intuïtiva­ment cari­ca­tu­rit­zats pel gran Cha­plin. Allu­nyant-se del con­tin­gut –més atroç o més rao­na­ble– dels dis­cur­sos hit­le­ri­ans, Cha­plin va saber cop­sar l'essència del gest, del tempo, de l'ento­nació necessària per empènyer les mas­ses. Cari­ca­tu­rit­za­bles eren també Mus­so­lini i Cas­tro, tots dos d'una mal entesa majes­tu­o­si­tat, però popu­lars al cap i a la fi. Allu­nyats en tot cas de Lenin, molt més diri­git al raci­o­cini. Quan un home públic s'adreça als seus com­pa­tri­o­tes, pot que­dar gra­vat el seu estil a la retina o bé pas­sar com un com­pli­dor del ritual. Pot par­lar dels homes o pot par­lar també de Déu, i en qual­se­vol dels dos casos pot pas­sar sense pena ni glòria.

En tot cas, per mol­tes referències divi­nes que hi hagi, qui fa un dis­curs és una per­sona i parla per a les per­so­nes. Ja que El dis­curs del rei usa la solem­ni­tat de la Setena sim­fo­nia de Beet­ho­ven per acom­pa­nyar el moment més greu, i que l'argu­ment del film és una història sobre la superació humana, convé saber que un dei­xe­ble del sord com­po­si­tor, Mosc­he­les, va dei­xar escrita sobre una trans­cripció de Fide­lio la següent frase: “Aca­bat amb l'ajuda de Déu”. A la qual cosa Beet­ho­ven, l'endemà, va res­pon­dre escri­vint just a sota i amb traç grui­xut: “Mensch, hilf dir selbst” (Home, ajuda't a tu mateix).