Individuals o col·lectius?

Fa un temps, un grup de persones residents a Catalunya van portar individualment als tribunals allò que consideraven una vulneració dels seus drets. A diferència del que els passaria a uns pares catalanoparlants que vulguessin escolaritzar els seus fills en català a La Almunia de Doña Godina, per exemple, ells creien que tenien dret a fer-ho en espanyol a, posem per cas, Avinyonet de Puigventós. Els jutges no els van donar la raó en primera instància, i la cosa va acabar al Tribunal Suprem. Compte, perquè no estem parlant del Tribunal Constitucional, que es pronuncia abstractament sobre determinades disposicions legals, sinó del Tribunal Suprem, on van persones individuals que plantegen conflictes jurídics concrets. O, dit d'una altra manera: les impugnacions del Tribunal Constitucional a determinats capítols de l'Estatut relacionats amb els usos lingüístics de l'administració són una cosa, mentre que el que pugui dir el Tribunal Suprem en última instància sobre una reclamació feta per mi en tant que persona individual en són una altra. En aquest sentit, resulten extraordinàriament significatives les mostres d'alegria de determinades associacions contràries a la normalització de la llengua catalana.

Les respostes entusiastes a la sentència del Tribunal Constitucional feta pública poc abans de Nadal mostren, en efecte, fins a quin punt la recepció d'aquesta es fa des de la perspectiva dels drets col·lectius (els hispanoparlants monolingües de Catalunya) més que no pas dels individuals (el reduït grup de persones que van arribar al Suprem en les seves reivindicacions). Cal recordar que aquestes associacions sempre han rebutjat qualsevol consideració relacionada amb la noció de drets històrics col·lectius. En aquest cas, però, la sentència del Suprem es va llegir clarament i obertament, sense cap mena d'eufemisme, com una victòria dels hispanoparlants monolingües de Catalunya. Paradoxalment, aquest discurs etnicista es veu a si mateix... com “no nacionalista”! L'etnicisme que comentem no és nou. En un article publicat el 26 de juny de 2005 al diari El País per Félix Ovejero (El precio de las naciones) aquest afirmava que“Cataluña no es una nación […] ¿Comparten los catalanes una identidad distintiva? […] el 65% de los catalanes tenemos raíces fuera de Cataluña. Los apellidos resultan muy reveladores. En la medida en que nos proporcionan una pista acerca de una identidad originaria compartida, tan española es Barcelona como Madrid o Cataluña como Castilla”. Pur essencialisme ètnic: la identitat la defineixen els cognoms. Obama, per tant, és de Kenya, Sarkozy d'Hongria i el general Milans del Bosch, un nacionalista català de pedra picada.

Però aquest tipus d'idees vÉnen de molt més lluny i sempre, sempre, sempre són publicades pel mateix mitjà de comunicació. El ja llunyà 4 d'octubre del 1998 un diari publicava un article de Fernando Savater en què s'afirmava literalment: “Creo que los sujetos colectivos no pueden ser titulares de derechos humanos por la sencilla razón de que no hay seres humanos colectivos”. Qui es feia ressò d'una fal·làcia d'aquesta mida? Doncs sí, ho han endevinat: El País. Aquesta imbecil·litat ruboritzadora es basa en la identificació del concepte de subjectes col·lectius amb el d'éssers humans col·lectius, que òbviament no són el mateix. Quan parlo de coses tan diverses com “els diabètics”, “els vidus”, “els xinesos” o “els informàtics”, faig ús d'un subjecte col·lectiu sense el qual no podria ni tan sols començar determinades frases. Això no té res a veure amb els éssers humans col·lectius, que, evidentment, no existeixen.

En aquell article Savater parlava d'“el dret humà a triar la llengua vehicular de l'educació en una comunitat bilingüe”. Bilingüe? I per què només bilingüe? La Declaració Universal dels Drets Humans no fa pas aquesta acotació (art. 26.3), ni tan sols la insinua. Aquest dret humà, senzillament, no existeix. Hi ha escoles del Raval de Barcelona on es parlen més d'una dotzena de llengües. L'article 26.3 de la Declaració diu literalment: “Els pares tindran dret preferent a triar el tipus d'educació que haurà de donar-se al seus fills”. Si s'afegeix la paraula preferent és justament per bandejar, en moltíssimes zones del món, una atomització de llengües vehiculars literalment inviable i inassumible. L'apòcrif afegitó de Savater, hàbilment enganxat a l'article 26.3, en canvi, servia i serveix per legitimar –entre altres coses– que un nen hispanoparlant tingui el dret humà a emprar a Guipúscoa el castellà com a llengua vehicular, però que un nen de parla basca no pugui fer el mateix a Madrid. És obvi que aquesta flagrant asimetria no té res a veure amb la dicotomització dels drets individuals i els col·lectius, sinó amb contingències històriques tan evidents que ni tan sols paga la pena comentar.

Mentre el debat lingüístic es basi en aquesta mena de tergiversacions i trucs retòrics no anirem enlloc. Fóra bo que qui defensa determinats drets històrics col·lectius fos conseqüent amb les seves pròpies idees i no amagués les seves veritables intencions en subterfugis tan puerils. Que algú vol defensar el dret a no saber una llengua? Doncs endavant, però que no surti amb la cançoneta dels “drets individuals” i tot això. No es tracta de ser radical en l'actitud, sinó simplement honest en les intencions. És tan senzill com parlar clar, sigui en una llengua o en una altra.