Qui és Nil Barral?

No totes les negres són sueques. En qüestió de novel·la. Sense anar més lluny, a Catalunya en els últims temps, a més dels consagrats Andreu Martín o Ferran Torrent, s'han donat a conèixer firmes com ara les de Teresa Solana, Carles Quílez, Juli Alandes o Marc Pastor. A la llista caldrà afegir aquests pròxims dies Nil Barral. Amb la diferència que Nil Barral no és ningú. O, millor dit, no és ningú que respongui a aquest nom. El misteri és a punt d'arribar amb el títol L'home que dormia al cotxe (Amsterdam Llibres).

L'autor, segons informa l'editorial amb un secretisme calculat, és un dels escriptors de referència de la literatura catalana. Ha preferit recórrer a l'anonimat d'un pseudònim per fer la seva incursió en el gènere negre, amb el primer cas d'una sèrie protagonitzada per un personatge homònim de l'autor, o, millor dit, del pseudònim d'un autor la identitat del qual només coneixen dues persones més, els editors Izaskun Arretxe i Ernest Folch, zelosos dipositaris d'un secret que no és previst que s'arribi a revelar. “Ni si el llibre i la sèrie esdevenen un èxit de vendes?”. “No”, respon Arretxe taxativa.

L'home que dormia al cotxe és la història de l'investigador d'una companyia d'assegurances que intenta demostrar que una senyora ha mort el marit per cobrar la pòlissa. Una trama ambientada a Barcelona i entrellaçada amb la relació de parella de Barral amb Néstor (curiosa tria onomàstica), atractiu professor de matemàtiques. Relat digerible, amb un estil gens a la moda escandinava sinó acostat a la narrativa policíaca clàssica americana: primera persona, reflexions agudes i políticament incorrectes (“Ves si les dones no haurien d'estar vint-i-dos mesos de gestació, com les elefantes, per acabar bé la feina”), diàlegs esmolats i dosis controlades de cinisme. I algun punyal gremial que pot donar pistes –o despistar– sobre la identitat de l'autor a partir de les seves fòbies. “Per llegir un poema de Joan Margarit, cal paper i un editor que cobra una subvenció”. Demolidor, per no venir al cas.

L'home que dormia al cotxe és, en tot cas, una entremaliadura fresca, que es llegeix d'un glop (137 pàgines) i que inaugura una sèrie que promet entreteniment. “La novel·la negra més brillant i enginyosa que he llegit l'últim any”, diu Andreu Martín a la coberta. Potser fins i tot ha descobert qui és en realitat Nil Barral.