El crepuscle d'ERC

En algun moment de mit­jan anys noranta del segle XX, els diri­gents del PSC van arri­bar a la con­clusió que no acon­se­gui­rien des­ban­car CiU del govern de la Gene­ra­li­tat ni assu­mir el gros del poder a Cata­lu­nya sense la com­pli­ci­tat d'una altra força política. Calia tei­xir com­pli­ci­tats amb un ter­cer actor que els garantís un llarg període d'hege­mo­nia, encara que es trobés als antípodes de la sen­si­bi­li­tat naci­o­nal dels soci­a­lis­tes: és en aquest con­text que s'acaba tei­xint l'aliança glo­bal entre el PSC i ERC, un pacte que força els repu­bli­cans a des­plaçar el seu dis­curs inde­pen­den­tista i rup­tu­rista per aixo­plu­gar-se en la retòrica de les esquer­res però que faci­lita als diri­gents d'ERC (que fa molts anys que piquen pedra a la mar­gi­na­li­tat política) acce­dir a quo­tes de poder sigui a la Gene­ra­li­tat, sigui als ens locals (en els quals el soci pre­fe­rent sem­pre és el PSC) o sigui als òrgans de l'Estat (per exem­ple, al Senat) amb la con­seqüent pro­fes­si­o­na­lit­zació, pres­tigi social i benes­tar mate­rial que enllu­erna els nous pro­ta­go­nis­tes de la vida pública.

El 2003, el canvi de govern a la Gene­ra­li­tat i, el 2004, els més de 600.000 vots reco­llits per Carod a les elec­ci­ons espa­nyo­les, expres­sen l'èxit apa­rent de la sim­bi­osi, però també és en aquest moment àlgid en el qual es comença a detec­tar el ger­men del fracàs que cor­carà el pro­jecte: per bé que hi ha unes cir­cumstàncies òpti­mes per posar les bases d'un procés de secessió, els diri­gents d'ERC es blin­den en el com­pli­ment del pacte amb el PSC i es refu­gien en la gestió de l'auto­no­misme sota el parai­gua comú del dis­curs d'esquer­res. És en aquest tram, sobre­tot a par­tir de la inves­ti­dura de José Mon­ti­lla el 2006, que comença a que­dar clar que els Carod, els Puig­cercós, els Benach, els Huguet, els Ridao i tants altres no tenen cap pre­tensió de por­tar el país cap a la inde­pendència, sinó que, cal­cu­len, si hi havia hagut 23 anys de pujo­lisme, ben bé podia haver-hi 23 anys de tri­par­tit i ells con­ti­nuar fent de crossa dels soci­a­lis­tes i gau­dir dels bene­fi­cis de tro­bar-se en la pri­mera línia política tot ati­ant el con­flicte entre l'esquerra i la dreta (amb el desig de pro­vo­car la des­com­po­sició de CiU). El pei­xal­co­visme d'esquer­res estava en con­di­ci­ons d'allar­gar-se una colla d'anys amb un Esta­tut de des­ple­ga­ment lent. Però les agres­si­ons espa­nyo­les i la crisi econòmica van agu­dit­zar les con­tra­dic­ci­ons.

Durant la vigència del tri­par­tit, d'altra banda, l'apa­rell del PSC es va dedi­car a explo­tar tots els com­ple­xos dels diri­gents d'ERC, a refre­gar-los (com encara fa Joan Fer­ran) la seva poca cul­tura d'ordre, la seva con­dició de par­ve­nus de la política pro­fes­si­o­nal, la seva manca de pre­pa­ració tècnica, intel·lec­tual, i el baix nivell dels seus qua­dres, així com les seves febles acre­di­ta­ci­ons com a repre­sen­tants de l'esquerra, de forma que la cúpula repu­bli­cana va aca­bar caient de qua­tre gra­pes en el moment d'inte­ri­o­rit­zar aques­tes acu­sa­ci­ons i, en con­junt, els seus diri­gents es delien en tot moment per ofe­rir una imatge més com­pe­tent, més dis­ci­pli­nada i més d'esquer­res que ningú sense ado­nar-se (o sense voler-se ado­nar) que en aques­tes coor­de­na­des, a més de fra­cas­sar elec­to­ral­ment, s'esta­ven con­ver­tint en sica­ris de l'ordre espa­nyol que, en teo­ria, aspi­ra­ven a des­truir.

Quan els diri­gents i els esta­ments amb res­pon­sa­bi­li­tats a les ins­ti­tu­ci­ons d'ERC s'impli­quen al màxim en aquesta pro­cessó lide­rada pel PSC es pro­du­ei­xen una sèrie de fenòmens que clara­ment anti­ci­pen la seva ruïna. En comp­tes de ten­dir a gene­rar majo­ries (que és a què aspira tot par­tit polític) l'ERC d'aquests anys es dedica a expul­sar tota mena de sec­tors soci­als de la seva òrbita i a cele­brar la seva mino­rit­zació, una tendència que s'expressa amb tota inten­si­tat quan els seus por­ta­veus, amb l'escissió de Rea­gru­pa­ment, afir­men orgu­llo­sos que ja els està bé per­dre el suport del que ells ano­me­nen “l'inde­pen­den­tisme de dre­tes”. El resul­tat és que la direcció es va tan­cant cada cop més en ella mateixa, menys­pre­ant les seves bases, les for­ces soci­als, per damunt de tot inde­pen­den­tis­tes, que els van ele­var a les màximes res­pon­sa­bi­li­tats a par­tir de 2003.

A aquest autisme s'hi afe­geix (cosa insòlita per a un par­tit de govern) la pèrdua de cer­cles d'opi­na­dors, de com­pli­ci­tats mediàtiques, de grups d'intel·lec­tu­als que havien con­fiat en ells feia tan sols un lus­tre. Per aca­bar-ho d'ado­bar tam­poc no van apro­fi­tar el seu pas en el govern de la Gene­ra­li­tat per reclu­tar pro­fes­si­o­nals pre­pa­rats, per crear pedrera de ges­tors a les uni­ver­si­tats i a les empre­ses, per atraure gent amb experiència encara que hagues­sin mili­tat en el pas­sat en altres for­ma­ci­ons (com a CiU). S'esti­ma­ven més ser petits i purs en l'esquerra, cosa idònia per al PSC que neces­si­tava ERC però que tam­poc no els interes­sava que cresqués massa. I d'aquesta situ­ació també es deriva el gran error dels estra­tegs de la for­mació repu­bli­cana: es va demos­trar que era una tasca impos­si­ble estar pac­tant amb el PSC i alhora aspi­rar a esten­dre's en les capes de votants metro­po­li­ta­nes a què tra­di­ci­o­nal­ment havien donat suport els soci­a­lis­tes. Com que l'arti­lle­ria es con­cen­trava con­tra CiU (a una part dels votants de la qual havia donat suport ERC el 2003, elec­to­rat, per cert, que la direcció d'ERC sis­temàtica­ment menys­pre­ava) s'estava fent bo el par­tit, el PSC, a qui teòrica­ment ERC havia de subs­ti­tuir en l'eix de l'esquerra. En aca­bat, els sec­tors pro­ce­dents de CiU que havien recol­zat ERC després dels pac­tes CiU-PP dels noranta van tor­nar a la fede­ració d'on pro­ce­dien, no es va gua­nyar elec­to­rat nou d'esquer­res de l'àrea metro­po­li­tana i la pèrdua del com­po­nent fresc, con­tes­ta­tari i il·lusi­o­na­dor que havia carac­te­rit­zat l'ERC dels anys 2003-2004 no va acon­se­guir el 2010 mobi­lit­zar l'elec­to­rat tra­di­ci­o­nal­ment abs­ten­ci­o­nista o el vot jove. En defi­ni­tiva, la deba­cle.

El més asto­rant de tot ple­gat, i el que asse­gura la con­tinuïtat del fracàs del pro­jecte d'ERC, ha estat la inca­pa­ci­tat de fer autocrítica, de con­ti­nuar afer­rats a la dialèctica esquerra-dreta (vegi's la gran coa­lició de les esquer­res cata­la­nes que pro­posa Carod pel 2012 o la insistència en la con­dició soci­al­demòcrata d'ERC que defensa Ridao) i de pos­po­sar una reno­vació de diri­gents, cosa que fa allar­gar la sen­sació de frus­tració i d'aposta per­de­dora en les elec­ci­ons muni­ci­pals de maig. Però tot això serà objecte de l'anàlisi del pro­per arti­cle.