Trossos

Cop de timó

Abans del 23-F es va posar de moda l'expressió “cop de timó”. Van començar a aparèixer veus de tots els àmbits que reclamaven un cop de timó per redreçar la situació encarnada pel govern Suárez. Ho explica molt bé Javier Cercas a Anatomía de un instante, però al meu parer infravalora un aspecte: la principal preocupació dels partidaris del cop de timó era l'Estat de les autonomies. L'objectiu del cop de timó era redefinir el procés a la baixa i tancar-lo.

Harmonització

Ara no es parla de cop de timó. Però es parla de recentralització de l'Estat, d'harmonització autonòmica, mentre s'acusa les autonomies en general –però pensant en la catalana d'una manera particular– de ser una part del problema de la crisi econòmica: alta despesa, endeutament, poc control... En un cert sentit, s'està demanant un altre cop de timó en la mateixa direcció: acotar o fins i tot fer recular un procés que creuen que ha anat massa lluny.

23-F?

Vol dir això que anem cap a un altre 23-F? En absolut! Però el cop de timó de què es parlava abans del 23-F va arribar després. La Loapa. Hi ha un abans i un després. Són els efectes d'aquell cop de timó els que es volen repetir. I com va passar llavors, el primer és crear el clima, dir que hi ha una necessitat. Tornen els temps del cop de timó, però els anys no han passat en va. El cop de timó en què pensen potser tindria ara més inèrcies i més resistències en contra.