El mapa impossible

Recel de la UCD, el PSOE i AP

Amb la Tran­sició democràtica dels anys setanta van can­viar molt les coses. La UCD, el PSOE i, no cal dir-ho, Ali­anza Popu­lar obser­va­ven amb gran recel les rei­vin­di­ca­ci­ons d'auto­go­vern de Cata­lu­nya i Euskadi men­tre alhora sabien que hau­rien de con­ce­dir-les. I Fer­nando Abril Mar­to­rell i Alfonso Guerra, els dos caps més ben moblats de la UCD i del PSOE, van dis­se­nyar un model autonòmic per dis­sol­dre les dues naci­o­na­li­tats històriques en un mar d'auto­no­mies. Es van inven­tar lite­ral­ment el model. Ni Madrid ni la Rioja no rei­vin­di­ca­ven cap mena d'auto­go­vern, però des dels dos prin­ci­pals par­tits espa­nyols se'ls va ani­mar. Fins i tot es van con­vo­car con­cur­sos per dis­se­nyar les ban­de­res d'aques­tes comu­ni­tats impro­vi­sa­des. Inten­ta­ven vetar d'aquesta manera l'Estat plu­ri­na­ci­o­nal.

La con­creció del pacte en la Cons­ti­tució va ser molt com­pli­cada per a Cata­lu­nya, perquè es va fer segons els resul­tats de les elec­ci­ons gene­rals i amb el lide­ratge de soci­a­lis­tes i comu­nis­tes, amb una CDC i una ERC mino­ritàries. Però la pressió cata­lana, amb espe­cial pro­ta­go­nisme de Miquel Roca i Jordi Solé Tura, va acon­se­guir divi­dir les auto­no­mies en dos grups: naci­o­na­li­tats històriques, d'una banda, i regi­ons, de l'altra. Era clar que Cata­lu­nya, Euskadi, Galícia for­ma­ven part del pri­mer bloc.

Però els soci­a­lis­tes i la UCD ja d'entrada van començar a aigua­lir la diferència entre naci­o­na­li­tats i regi­ons, amb la inclusió d'Anda­lu­sia en el bloc de les comu­ni­tats històriques. I la situ­ació empit­jo­ra­ria. En aque­lla època ETA era molt activa i reg­nava un gran males­tar en l'exèrcit, que va posar fi a l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Va ser el dal­ta­baix més gran que ha rebut el model d'auto­go­vern. Va sege­llar de manera defi­ni­tiva el deno­mi­nat cafè per a tot­hom. No es des­ple­ga­ria la diferència des de lla­vors entre naci­o­na­li­tats i regi­ons. Es con­so­li­da­rien 17 auto­no­mies, només mati­sa­des per l'aritmètica par­la­mentària que apli­ca­ria Jordi Pujol a Madrid des del 1993.

La reta­llada es va con­cre­tar després del 23-F en un pacte entre la UCD que estava a les aca­ba­lles i el pui­xant PSOE de Felipe González: la famosa llei orgànica d'har­mo­nit­zació del procés autonòmic (LOAPA). Va ser el cop més fort que ha rebut fins ara l'auto­go­vern català. La LOAPA, final­ment tom­bada pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, va tenir un gran impacte en el PSC. Els soci­a­lis­tes cata­lans dis­po­sa­ven fins ales­ho­res de grup par­la­men­tari propi i van acor­dar pre­sen­tar esme­nes pel seu compte a la llei. Però el PSOE es va alar­mar i Ernest Lluch, que ales­ho­res era el por­ta­veu al Congrés, no les va arri­bar a tra­mi­tar. El PSC va des­ti­tuir Lluch i es va obrir una crisi al par­tit, que el sec­tor cata­la­nista per­dria. Just un any després, el PSOE gua­nyava les elec­ci­ons gene­rals per majo­ria abso­luta, i una de les pri­me­res deci­si­ons va ser supri­mir el grup par­la­men­tari del PSC. González, i altre cop Alfonso Guerra, van dei­xar clar a Rai­mon Obi­ols que en política espa­nyola només exis­ti­ria el PSOE.

Bono i els por­ta­veus del PSOE

La sentència del TC con­tra la LOAPA va dis­sol­dre els aspec­tes més pun­xe­guts de la llei. Però no va variar gens ni mica l'estratègia que anys abans havien pac­tat Abril Mar­to­rell i Guerra. AP, poste­ri­or­ment trans­for­mada en PP, va relle­var la des­a­pa­re­guda UCD com a inter­lo­cu­tora dels soci­a­lis­tes en aquest objec­tiu. L'actual pre­si­dent del Congrés, José Bono, que seria ara el líder del PSOE si no hagués estat pel suport del PSC a José Luis Rodríguez Zapa­tero quan es va diri­mir el lide­ratge, n'ha estat un dels por­ta­veus, al cos­tat d'altres barons ter­ri­to­ri­als del PSOE. “No hi ha res més sem­blant a un espa­nyol de dre­tes que un espa­nyol d'esquer­res”, ja havia dei­xat dit Josep Pla.

Després de Nadal ha començat una ter­cera ofen­siva homo­geneïtza­dora amb el mateix con­sens bàsic entre soci­a­lis­tes i popu­lars. L'excusa ara ja no és cap intent d'alçament mili­tar sinó la crisi econòmica i el deute de les admi­nis­tra­ci­ons. José María Aznar i la FAES són la màquina que ha ideat la nova estratègia del PP, i pel PSOE hi són Alfredo Pérez Rubal­caba i Ramón Jáure­gui. Curi­o­sa­ment dos antics feli­pis­tes que ja van viure l'epi­sodi de la LOAPA.

Aznar va des­ta­par l'olla quan la set­mana pas­sada va con­si­de­rar invi­a­ble l'Estat autonòmic i pro­po­sava una recen­tra­lit­zació. Defen­sava anar més enrere que el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal, alhora que adme­tia el fracàs del cafè per a tot­hom. Zapa­tero ha con­cre­tat després aquest mateix objec­tiu des del govern. Per pri­mer cop en la història moderna de la Gene­ra­li­tat, el secre­tari d'estat d'Hisenda, Car­los Ocaña, par­lava ahir d'inter­ve­nir la Gene­ra­li­tat, amb l'excusa del deute.

Xoc de trens

El PSOE i el PP han per­dut la por d'un xoc de trens a Cata­lu­nya perquè estan con­vençuts que el gua­nya­rien. Pot­ser podrien tan­car d'aquesta manera el debat que tan mala­ment cre­uen que van obrir en la Tran­sició. El cafè per a tot­hom ha fra­cas­sat per raons opo­sa­des aquí i en el poder esta­tal. Hi ha un rere­fons de raó en aquest fet. Però amb el seu final de tra­jecte també s'està enter­rant l'Espa­nya plu­ri­na­ci­o­nal. L'Estat plu­ral que en el prin­cipi del seu man­dat sem­blava capi­ta­ne­jar Zapa­tero ja no té a Madrid qui el defensi, amb l'única excepció de San­ti­ago Car­ri­llo. Ha que­dat en res. L'Espa­nya plu­ri­na­ci­o­nal que tants van somiar amb la Sep­ha­rat de Sal­va­dor Espriu s'ha reve­lat com a impos­si­ble. Zapa­tero i Aznar estan enter­rant el mapa del 1854.