Llengua

Molt em temo que les parau­les sobre el català que va pro­nun­ciar Javier Are­nas el cap de set­mana pas­sat a la festa del Par­tit Popu­lar (anava a escriure aque­larre, però tam­poc no n'hi ha per tant) no és l'epíleg, sinó el pròleg del que ens espera els pròxims mesos. He sen­tit a dir, tot i que jo no m'ho crec, que la pri­mera cam­pa­nya orga­nit­zada con­tra el govern que va pro­moure un diari de Madrid fa molts anys no bus­cava la defensa de la mai amenaçada cohesió de l'Estat, sinó pres­si­o­nar en unes nego­ci­a­ci­ons.

Segons aquesta teo­ria, l'efecte col·late­ral i ines­pe­rat és que la cam­pa­nya va pro­vo­car un aug­ment de ven­des del diari. Sí: a Espa­nya, l'anti­ca­ta­la­nisme ven, i molt. I és que resulta tan còmode tenir algú a qui car­re­gar la culpa dels pro­pis defec­tes! No s'ha de fer exa­men de consciència ni bus­car solu­ci­ons. Els cata­lans són inso­li­da­ris i egois­tes. Són tan­cats, no volen com­par­tir res i a més impo­sen un idi­oma arti­fi­cial. Bé, amb això vull dir que tenim anti­ca­ta­la­nisme per a una bona estona.

Javier Are­nas va pro­me­tre –però no va dir com s'ho faria–, que seria “bel·lige­rant” si a un nen andalús se l'inten­tava edu­car “en una llen­gua dife­rent de la seva”. Es refe­ria, és clar, al català. El senyor Are­nas hau­ria d'estar tran­quil. No m'ima­gino cap horda de mes­tres anant a Jaén per obli­gar els nens anda­lu­sos a apren­dre el català.

Ara bé, el que em pre­o­cupa de debò és això: si una família anda­lusa emi­gra al Regne Unit i al nen l'obli­guen a apren­dre l'anglès, una llen­gua ben dife­rent de l'espa­nyola, com de bel·lige­rant serà el senyor Are­nas?