Els fabulosos ‘jingles' d'Arcàdia

Una catifa for­mada per tres cer­cles concèntrics i tres grans panells ver­ti­cals, com si fos­sin grans alta­veus, com si l'esce­nari de La Pla­neta hagués estat tune­jat, reben el públic quan aquest ingressa a la grada, encu­ri­o­sit, res­po­nent al reclam del títol de l'obra, una bro­mada molt del gust de l'autor i direc­tor, el gironí Llàtzer Gar­cia (1981): Esqui­vel, una comèdia este­reofònica. És la pri­mera pro­ducció pro­fes­si­o­nal d'Arcàdia, que es va estre­nar el maig pas­sat a la Nau Iva­now de Bar­ce­lona, sota els aus­pi­cis del pro­jecte PORC. Poste­ri­or­ment, a Girona, en el marc de Tem­po­rada Alta, Arcàdia va pre­sen­tar Ens hauríem d'haver que­dat a casa, una deci­dida i reei­xida aposta per un tipus clàssic de comèdia.

Pot­ser cal­dria revi­sar una mica la figura de l'arran­ja­dor, pia­nista i com­po­si­tor mexicà Juan García Esqui­vel (1918-2002), la música del qual ins­pira la peça escrita i diri­gida per Llàtzer Gar­cia. Se'l con­si­dera el pre­cur­sor de la música lounge, ambi­en­tal; va apro­fi­tar l'apli­cació de l'este­re­o­fo­nia i va acon­se­guir un so molt propi i ple­na­ment recognos­ci­ble que va ser inclòs en força pro­duc­ci­ons del Hollywood del Metro­co­lor. Esqui­vel també era un con­su­mat com­po­si­tor de jin­gles per a anun­cis comer­ci­als, con­fe­gint melo­dies fes­ti­ves, ale­gres i ape­ga­lo­ses.

Aquest mateix to és el que amara de cap a peus aquest espec­ta­cle, que única­ment té com a fil con­duc­tor un deliciós humor –tret comú en les pro­duc­ci­ons que he vist fins ara de Gar­cia–, fi, ace­rat, que fuig de la bana­li­tat, que apel·la a la intel·ligència de l'espec­ta­dor, al seu espe­rit lúdic, però sense pre­ten­si­ons. Esqui­vel... és una suc­cessió de jin­gles tea­trals pro­ta­go­nit­zats per una tren­tena de per­so­nat­ges que inter­pre­ten, en la majo­ria dels casos amb bri­llan­tor, tres actrius i tres actors. La quan­ti­tat de refe­rents que s'hi poden tro­bar són indici de la riquesa de l'ima­gi­nari de Gar­cia. Refe­rents cine­ma­togràfics, tele­vi­sius, però també tea­trals, de comèdia clàssica i, m'atre­vi­ria a dir, algun ressò de Ionesco, sense que amb això pre­ten­gui adju­di­car una pàtina intel·lec­tual a l'espec­ta­cle –que ni té, ni neces­sita–, però que fa referència a l'absurd en què desem­bo­quen, de manera hila­rant, la majo­ria de les situ­a­ci­ons que es pre­sen­ten al públic. L'espec­ta­dor riu a cor què vols amb la Car­men Miranda de Marta Aran; la irrupció d'una deli­ci­osa Est­her Willi­ams (Mima Riera) al so de la cacofònica peça Mucha muc­hacha d'Esqui­vel; el detec­tiu mal­des­tre (Albert Prat), amb remi­niscències de l'ins­pec­tor Clou­seau, pro­ta­go­nista d'una escena en què tot­hom es diu Johny, i esclau d'una veu en off que pro­vo­carà situ­a­ci­ons que duen a l'escla­fit joiós; la pre­sen­ta­dora tele­vi­siva (Laura López), obli­gada a som­riure contínua­ment sota pena de patir cru­els descàrre­gues elèctri­ques; la pare­lla for­mada per una noia (Aran) que ha per­dut els sen­ti­ments, i un noi (Gui­llem Motos) que va a la recerca de la dosi justa de fàrmacs que li pro­por­ci­oni el punt d'equi­li­bri entre la hiperac­ti­vi­tat i la nar­colèpsia, i que aca­ben junts fent una pas­se­jada per l'espai; el deli­rant dis­curs d'un mili­tar poca­pena (Motos). Una nom­brosa gale­ria de per­so­nat­ges que no són exac­ta­ment el que vol­drien ser, con­for­men el pai­satge d'aquest espec­ta­cle que gua­nyarà si el poden fer sovint, perquè reque­reix l'apli­cació d'un ritme de ver­ti­gen per tal que fun­ci­oni. Llàtzer Gar­cia va fent feina, molt bona feina, fins que esclati (o pot­ser no, que així és la pro­fessió!).