”El problema del finançament és de poder, no de diners”

Retallar el 10% ja és notablement difícil. Hem establert la xifra en el pla de viabilitat i ens hi mantindrem. És un esforç que no ens consta que facin altres i el que se'ns deu pot compensar, amb escreix, les necessitats financeres que tenim.

Estem en una fase de negociació: hem de defensar que no passarem el 10% i exigir que es compleixi amb el que se'ns deu.

Hi ha un dèficit d'11.000 milions. Estem disposats a retallar el 10%, a refinançar deutes de temps enrere... La pregunta és: I l'Estat què hi posa? És que no és coresponsable de la situació? Pren decisions legislatives que ens obliguen a generar despesa i se n'oblida. Que trobi solucions.

No hem vingut a exagerar, sinó a explicar la realitat i a mirar
de fer-hi front.

Al llarg del mes de gener, el nou govern ha tingut oportunitat de conèixer millor aquesta realitat i ha anat evolucionant, i no precisament cap a positiu. En aquests moments la fotografia de les necessitats financeres està definida, fins al punt que hem elaborat un pla d'estabilitat. Ara s'està prenent consciència de la realitat. No ho dic per posar el dit a l'ull a ningú.

Per desgràcia, és un clàssic. No hem de deixar-nos intimidar ni perdre la serenitat. Hem de reaccionar amb fermesa i per la defensa dels nostres interessos.

Fa trenta anys que en fem i els resultats salten a la vista. Aquest 2011 serà, en canvi, l'any de la gran pedagogia per posar els fonaments del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Més enllà de la publicació de les balances fiscals no hi ha res més eficaç que el fet que el dèficit fiscal es noti a les butxaques de la gent. Ho dic amb tristor, evidentment; no m'alegro que les coses estiguin així.

La realitat fa més evident encara que aquest calendari és un encert. Em costa d'imaginar que d'aquí a un any hi hagi alguna força política catalana que no s'apunti a fer del pacte fiscal el gran projecte de país des del punt de vista de l'autogovern.

No sé si s'hi afegirà, però el PP defensa el concert al País Basc
i el conveni a Navarra. Durant
la transició no ho feia, però quan va veure que era útil
per als seus respectius països s'hi van apuntar.

Hi ha una cimera prèvia, al març, sobre la crisi i per aprovar les bases per a la creació d'ocupació. De moment ens centrarem en l'estabilització i intendència financera de la Generalitat. Ara bé, si hi ha d'haver un procés d'unitat a partir del 2012 s'haurà de treballar molt, i a fons, amb tots els partits.

Ho sóc en la formació d'un gran consens interior a Catalunya. No l'hem construït mai des que hi ha democràcia. Sempre ha estat més un recurs dialèctic que una realitat. Per primera vegada, crec que el consens entorn del pacte fiscal serà el més gran que hem tingut mai. De
cara a la negociació, es tracta d'un debat de poder i els estats d'ànims són secundaris.

Depenem de l'aritmètica, però també de la força democràtica del país. És clar que serem contundents. Però abans de fer un pla B, has de tirar endavant l'A.

Si la qüestió personal condicionés la negociació, no estaria bé, però això no passa. Políticament hi ha un gran desencís. Alguns ja érem escèptics de naixement, amb això de l'Estat espanyol. La política catalana ha perdut musculatura i l'hem de recuperar.

Parlo dels últims anys i no poso senyals enlloc, ni contra ningú en concret. Tenim una dificultat objectiva per entendre què és el poder. Per exemple: en el tema del finançament, històricament, amb governs de tots colors, sempre s'acabava la negociació amb una pregunta: Quants diners? Mai era: Quant poder? Hi havia un error de concepte. En l'última negociació, el desplegament del consorci tributari va quedar absolutament aparcat i era el que s'acostava més als elements del poder, en el fet de començar a treure el nas en el control de la caixa. Es va prioritzar el taló i ara ens trobem que no té fons.
A veure quan entenem, des de Catalunya estant, que el problema del finançament és de poder, no de diners. Els diners vindran després. Si no, sempre estarem anant a pidolar.

No em considero frustrat. Em sento molt afortunat i orgullós de ser català, amb totes les contradiccions que té el poble de què em sento partícip.

Treballo per la transició cata-
lana pel dret a decidir.

Hi haurà ocasió de parlar-ne i de contrastar com n'hi ha que no voldrien que es mogués mai res, i n'hi ha que volen córrer molt per interessos electorals. El full de ruta, però, el marca la democràcia. Res no impedirà que allò que el poble de Catalunya va votar tiri endavant: la transició catalana cap al dret a decidir.

No. Tenim un programa polític, no hem enganyat ningú. Els que tenen altres programes han tingut el resultat electoral que han tingut. Lamento que el plantejament nítidament independentista tingui molts menys vots que el nítidament espanyolista.

Tenim propostes i hi ha converses obertes. Fins ara hi havia una posició molt irreconciliable, però en el moment que el govern socialista obre la porta a la privatització –la qual cosa empeny el sentit dels temps– s'ha de repensar tot de nou. I això ens dóna l'oportunitat de trobar noves maneres. Aquestes setmanes hi hagut contactes entre el Ministeri de Foment i la Generalitat. Podríem tocar vores.

No és només un tema de dret de vet, és com s'intervé en la gestió. Ha de ser alguna cosa més. El dret de vet pot acabar sent molt residual, que comporti tenir una última paraula que no acabes exercint mai, perquè llavors ho tira enlaira tot.

És el primer partit de l'oposició i, davant d'una situació tan delicada com la que hi ha al país,
i en tant que és un partit amb vocació de govern, creiem que hi podem comptar. Tampoc no el volem pressionar més del
que toca. Ni al PSC ni a cap al-tre partit. La responsabilitat principal és de CiU. Però em sembla que és raonable que amb el PSC ens donem mútuament la possibilitat de mirar
la manera d'explorar-ho.

De moment, no. Els partits han de fer els seus processos com a conseqüència de les eleccions del 28-N. Fins que no hagin resolt els seus congressos i configurat les seves direccions definitives, no seria el més encertat per part del govern.

La retallada serà a tot arreu sense excepció. El que passa és que hi ha àmbits d'acció del govern en què la retallada no es pot fer amb la mateixa intensitat. Els serveis socials, educatius, sanitaris, i probablement la pròpia televisió, són els àmbits on la retallada ha de tenir una intensitat diferent. La Corporació és una peça estratègica i fonamental per a la construcció nacional del nostre país, i som un govern nacionalista.

De personal també, allà on le-galment es pugui. Hi ha circumstàncies i situacions, drets laborals garantits per llei, que s'han de respectar. Aquestes són les regles del joc.

El que ara ens preocupa més
de la televisió pública de Catalunya és que continuï sent líder i que disposem dels recursos necessaris perquè ho continuï sent. La meva prioritat no és
barallar-me per qui hi mana.
El govern ha de ser neutral respecte a l'orientació que ha de
tenir la televisió pública.

Qualsevol direcció de qualsevol organisme públic hauria d'anar lligada als resultats que obté, no al gust del color polític de qui governa, perquè ho estaríem pervertint. Ara bé, tampoc no defensarem el lideratge a qualsevol preu, amb teleescombraria. TV3 no ho ha fet i no crec que ho hagi de fer mai.

En absolut. L'operació comunicativa més gran que ha fet el govern és situar en l'imaginari col·lectiu de la població la delicada situació financera de la Generalitat. Em sembla que és evident que s'ha aconseguit i ho hem fet sense retreure res als que han governat fins ara, explicant quina era la situació. Tot
es pot fer millor, sempre.

Quan un govern ha de tenir molts portaveus és perquè respon a una lògica d'equilibris
polítics interns. La que dóna
suport a aquest govern és una sola força política, que té un
sol programa. Ara bé, ni té cap mèrit fer de portaveu únic, ni era un demèrit el sistema que seguia el tripartit. Respon a
realitats diferents.