“L'Estat ens té collats pertot arreu”

El vai­xell està en vies de repa­ració. A la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya teníem unes quan­tes vies d'aigua, i tot­hom sap que quan tens vies d'aigua no pots sor­tir a nave­gar. Estem esta­bi­lit­zant el vai­xell.

Això és el que diu l'opo­sició. Però són faves comp­ta­des. És una dis­cussió absurda. És comp­ta­bi­li­tat pura. Les fac­tu­res que no esta­ven comp­ta­des s'han de comp­tar. I si hi ha més dèficit del que es va dir, s'ha d'expli­car. No acuso l'ante­rior govern. Em reservo l'opinió. I no hi ha cap ànim de revenja, però les coses s'han de dir. No ama­ga­rem la veri­tat, que és dura i dolo­rosa.

El pre­si­dent Mon­ti­lla, en el moment de fer el traspàs de poders, ja va reconèixer que hi hau­ria una des­vi­ació en el dèficit. Par­la­ven de 1.800 mili­ons per sobre del que s'havia dit. I pas­sar dels 4.800 acor­dats als 6.600 ja era greu, però és que pas­sa­rem del 7.500. La des­vi­ació haurà estat de més del cin­quanta per cent. Això vol dir que hem de fer un pres­su­post dur, amb reduc­ci­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves. Si no, el vai­xell va direc­ta­ment con­tra les roques. Se'ns acusa de ser els des­truc­tors de l'estat del benes­tar, però nosal­tres, CiU, ja amb el govern Pujol, jus­ta­ment en vam estat els cons­truc­tors. Inten­ten intro­duir por de cara a les muni­ci­pals.

Jo això no ho diré. Perquè encara el podem sal­var, aquest estat del benes­tar. Però és allò de tenir un dit i tenir gan­grena. Si el que vols és sal­var la resta del cos, ara has de tallar el dit. L'has de sacri­fi­car. És dolorós, és clar. I tot­hom el vol­dria sal­var. Però si està gan­gre­nat l'has de tallar. Si no, tin­drem una infecció gene­ra­lit­zada a tot el cos.

Els con­se­llers estan pre­nent el pols als seus depar­ta­ments, i a nosal­tres, quan només fa cin­quanta dies que hi som, ja se'ns jutja amb seve­ri­tat. No em queixo. Però els con­se­llers des­co­brei­xen tota mena de coses: els con­ve­nis, les aju­des, els com­pro­mi­sos, les obli­ga­ci­ons, les pro­me­ses... I això vol un cert temps.

És el nos­tre com­promís. I afec­tarà tots els depar­ta­ments. Reduint el nom­bre de depar­ta­ments pri­mer, el d'alts càrrecs després i el per­so­nal even­tual més tard. I ara con­ti­nu­a­rem. Apri­ma­rem l'admi­nis­tració. Perquè podem fun­ci­o­nar igual sense tanta gent. Hem d'apri­mar, no pas afe­blir, l'admi­nis­tració. No m'agra­da­ria haver-ho de fer, però fran­ca­ment, algú ho havia de fer.

Els fun­ci­o­na­ris, per llei, tenen el seu lloc de tre­ball pro­te­git. Men­tre la llei sigui la que és, no cal ni que en par­lem. És així. No cal ara tenir debats estèrils de com hau­ria de ser, perquè a l'Estat hi ha algun ter­ri­tori que en té molts, de fun­ci­o­na­ris. Però la llei és clara i s'ha de res­pec­tar.

La lluita bàsica a l'Ense­nya­ment, quina és? El fracàs esco­lar. Doncs hem de con­cen­trar els esforços en la lluita con­tra el fracàs esco­lar. I a la resta, on hi pugui haver un estalvi, hi ha de ser. En les des­pe­ses de fun­ci­o­na­ment hi pot haver estalvi. Tot­hom pot estal­viar. A casa, a l'empresa i a l'escola. Si hi ha cul­tura d'estalvi, tot­hom pot estal­viar. Sense per­dre, és clar, la nor­ma­li­tat del fun­ci­o­na­ment. I la con­se­llera Rigau el que ha dit és sim­ple­ment això.

Les que no puguin no podran. Però allà on es pugui estal­viar sense afec­tar ser­veis bàsics ho hau­ran de fer. Pit­jor seria haver de tan­car esco­les, no?

Això és una altra cosa. No és que no en vul­guem fer, és que no podem. A l'opo­sició se la jutja pel que diu, però a nosal­tres, al govern, se'ns jut­jarà pel que fem. I torno al prin­cipi: o ens ado­nem que aquest vai­xell anava directe a esta­ve­llar-se con­tra les roques o no anem bé. I jo ho tinc clar: a aquest vai­xell li can­vi­a­rem el rumb i nave­ga­rem. No demano que s'aplau­dei­xin aques­tes mesu­res, només demano que s'enten­guin. Tam­poc és agra­da­ble per­dre un dit, i a vega­des s'ha de tallar per sal­var la resta.

No pas­sa­rem del deu per cent. I arri­bar-hi serà molt com­pli­cat. Les inèrcies i la rea­li­tat ens ho faran molt com­pli­cat. I estic con­vençut que a l'Estat espa­nyol no hi haurà cap auto­no­mia que faci aquest deu per cent de reta­llada real. Però nosal­tres som res­pon­sa­bles i ho farem. Però més del deu per cent, no. I després l'Estat ens haurà de pagar el que ens deu, tot i que no vol. El fons de com­pe­ti­ti­vi­tat són entre 1.300 i 1.400 mili­ons d'euros, i ara no ens els volen pagar. Diuen que el 2013, però ja ho veu­rem. Ara el que hem de fer és reta­llar. Aguan­tar el cap sota l'aigua perquè ve una onada. Si aguan­tem el cap sota l'aigua, quan hagi pas­sat l'onada el podrem tor­nar a treure i podrem res­pi­rar.

Els del Maresme sabem allò de les tres Maries. Hi ha una onada, una segona i una ter­cera. I prou. I jo espero que aquesta sigui la ter­cera onada, i que després vin­gui la calma.

El que fem, evi­dent­ment, no ajuda a gua­nyar vots. Però s'ha de fer. Tinc l'espe­rança que ens adre­cem a un país madur, de gent res­pon­sa­ble, que no farà cas dels cants de sirena de l'opo­sició, que ens tit­lla de des­truc­tors de l'estat del benes­tar. La gent sap que no reta­llem perquè sí, i que algú ho havia de fer. Si no ho ha fet el tri­par­tit, ho hem de fer nosal­tres.

És cert. Ho replan­te­ja­rem tot. Ara tenim una opor­tu­ni­tat d'or per fer coses que en cir­cumstàncies de bonança no podríem fer. Son qua­tre fases. Pri­mera, reduir el nom­bre de depar­ta­ments i d'alts càrrecs. Segona, reducció del per­so­nal even­tual. Aques­tes ja estan fetes. Ara estem en la ter­cera, la d'apri­mar l'estruc­tura de la Gene­ra­li­tat per sota de les dimen­si­ons actu­als. I aca­ba­rem d'aquí a quinze dies o tres set­ma­nes. I la dar­rera és, d'aquí a l'estiu, una anàlisi orga­nisme per orga­nisme. Una anàlisi de tota la para­fernàlia d'orga­nis­mes, de con­sor­cis i enti­tats, que n'hi ha per cen­te­nars. I replan­te­jar-los per veure com s'han d'apri­mar. Això es farà.

No dependrà només de nosal­tres, però és indis­cu­ti­ble que la Mònica Ter­ri­bas està fent una feina més que cor­recta. Pri­mer hem d'apri­mar els òrgans de govern, perquè és un apri­ma­ment que si es fa a l'admi­nis­tració ningú n'ha de que­dar lliure, i la Cor­po­ració tam­poc hi ha de que­dar. Però la figura de Mònica Ter­ri­bas en par­ti­cu­lar jo crec que en aquests moments no està en dis­cussió.

Amb el con­se­ller Cas­tells vam ser crítics en mol­tes coses, com per exem­ple l'acord de finançament amb l'Estat. I malau­ra­da­ment el temps ens està donant la raó. Que en altres coses pot­ser no vam ser crítics? Pot­ser sí. Però li torno a dir: nosal­tres no volem jut­jar, no volem situar les coses en aquest teva-meva entre el govern ante­rior i l'actual. Nosal­tres expli­quem coses no per anar con­tra l'ante­rior govern sinó perquè la gent sàpiga com està la situ­ació. En pri­mer lloc, cal dir que tot­hom pateix: les famílies, les empre­ses i el govern. En segon lloc, cal dei­xar clar que el sis­tema de finançament de Cata­lu­nya històrica­ment ens deixa mals resul­tats, està infra­va­lo­rat. I el govern ante­rior, com d'altres d'ante­ri­ors, no ho van saber arre­glar. Ho hem millo­rat, però no fun­ci­ona. L'Estat ens té collats per­tot arreu. I ter­cer, on sí que hi ha una res­pon­sa­bi­li­tat del tri­par­tit: hi va haver un incre­ment de la des­pesa supe­rior al que havia de ser. I això ho estem pagant. Jo no vull fer una crítica afo­rada con­tra els altres, però hi ha algu­nes coses poc dis­cu­ti­bles. No tenim ganes d'insis­tir en la culpa de ningú.

Jo sóc el pre­si­dent. I he de ser el més pru­dent. En segons qui­nes coses he de ser, i seré, el més ago­sa­rat. Però en aques­tes, el més pru­dent.

Una cosa és evi­dent. A Espa­nya hi havia 45 cai­xes d'estal­vis i ara n'hi ha 17. I a Cata­lu­nya hem pas­sat de deu a tres. N'hi ha un terç. Era estric­ta­ment neces­sari? Jo sem­pre he estat defen­sor del nos­tre model de cai­xes, i en temps de nor­ma­li­tat no hau­ria sigut neces­sari fer res. Totes feien una funció. Però en un moment de tanta festa finan­cera com la que hi ha hagut, pot­ser alguna cosa s'havia de fer. Una gran crisi sem­pre causa vícti­mes. El sis­tema finan­cer espa­nyol estava molt poblat, amb mol­tes enti­tats, i a Cata­lu­nya també. I en una crisi sem­pre hi ha vícti­mes.

No. El que jo dic és que s'ha actuat bas­tant bé. En defi­ni­tiva, en pocs mesos s'ha fet un procés de reducció sense gran dra­ma­tisme. El model ante­rior, m'estava bé? Sí. Però hi ha hagut un tsu­nami finan­cer. I els tsu­na­mis s'ho empor­ten tot.

Que les cai­xes creïn bancs no sig­ni­fica la des­a­pa­rició de les cai­xes. Hem de ser pre­ci­sos. La trans­for­mació de les cai­xes en bancs pot aca­bar fent des­a­parèixer una caixa? Sí. Però no forçosa­ment. Val­gui l'exem­ple de La Caixa, que ha creat un banc però con­ti­nua sent una caixa. El pro­blema vindrà després, quan una caixa que hagi creat un banc hi quedi en mino­ria. Ales­ho­res sí. Però a hores d'ara això a Cata­lu­nya no ha pas­sat. I farem tot el pos­si­ble perquè no passi. Les exigències euro­pees i mun­di­als són molt dures, i les cai­xes, sense pos­si­bi­li­tat de cap­tar capi­tal que­den inde­fen­ses en el mer­cat. S'han de con­ver­tir en bancs per cap­tar capi­tal, però sense que les cai­xes per­din el con­trol. No serà fàcil, és cert. Perquè Cata­lu­nya no pot per­dre ni poder ni capa­ci­tat finan­cera. Però el sec­tor finan­cer s'havia de sane­jar perquè el tei­xit pro­duc­tiu i la petita i mit­jana empresa pugui acce­dir al crèdit, que això està esca­nyant una bona part de la nos­tra eco­no­mia. La ban­ca­rit­zació de cai­xes no és dolenta, però s'ha de fer sota con­trol. I la pel·lícula encara no ha aca­bat.

Aquest és un tracte exces­si­va­ment sever a les cai­xes. Però no ens enga­nyem: la imatge d'Espa­nya està dete­ri­o­rada als mer­cats, a Europa i al món. I quan et passa això has d'atu­rar-ho. Ara s'ha aca­bat la festa i toca fer els deu­res.