A peu per les terres embruixades de Finlàndia

A mitjans de segle XIX un metge finlandès, Elias Lönnrot, va abandonar el seu hospital per recórrer el país i recollir les llegendes orals, les poesies, les cançons i les endevinalles que, moribundes a les ciutats, encara vivien al món rural. D'entrada, els pagesos es malfiaven i molts refusaven de recitar a davant seu: tenien por que fos un espia de la jerarquia luteriana que els acusés d'acte de bruixeria. Aquesta por havia travessat els segles, des del temps en què els missioners cristians –primer catòlics i més tard protestants– anaven vencent l'antiga religió politeista. En l'organització religiosa pagana, els sacerdots eren no només els qui recitaven sinó els qui componien els relats poètics que confegien la seva mitologia. Els bruixots eren poetes i els poetes, bruixots. La llengua finesa, doncs, era d'alguna manera portadora de poders sobrenaturals... A poc a poc, Lönnrot va convèncer aquests pagesos i va arribar a compondre allò que es considera encara avui com el sòcol de la literatura en llengua finesa, el Kalevala, una epopeia de dotze mil versos que narra les aventures del vell però sempre heroic Väinämöinen, ell mateix poeta, guaridor i fertilitzador de les terres eixutes. Existeix en català la traducció d'aquestes aventures (ed. Columna, traduït per Ramon Garriga-Marquès i Pirkko-Merja Lounavaara) en què sovintegen les batalles èpiques, els déus enfurismats i els animals fabulosos.

La llengua finesa, que no està emparentada amb les llengües escandinaves veïnes sinó amb l'estonià i l'hongarès, porta l'accent tònic, sistemàticament, sobre la primera síl·laba de cada mot. Per això, la poesia popular prescindeix de les rimes però exigeix al·literació en aquestes primeres síl·labes: a cada vers cal que un màxim de paraules comencin per la mateixa lletra, com es pot veure en aquests quatre versos del Kalevala: «Sanat suussani sulavat / Puheet putoelevat, / Kielelleni kerkiävät, / Hampahilleni hajoovat». De fet, Lönnrot no va pretendre mai fer obra científica sinó poètica i el Kalevala és una mena de compilació d'un conjunt de poemes antics de temàtica propera, als quals va saber donar una unitat. Com si Homer no hagués escrit la Ilíada sinó que hagués cosit sàviament poemes narratius anteriors fins a donar la seva envergadura definitiva al conjunt. En qualsevol cas, sense Lönnrot, aquesta epopeia hauria desaparegut per sempre més ja que, quan travessava Finlàndia per recollir aquesta memòria poètica, era un gènere en clara extinció per culpa de la pressió religiosa. Va salvar alguns fragments importants de la boca mateixa de vells recitadors que ja no tenien ningú a qui transmetre el seu saber.

A finals del segle XX, l'escriptor finlandès més traduït, Arto Paasilinna, va dedicar una novel·la al món dels déus antics, amb un estil humorístic molt allunyat de la solemnitat de Lönnrot. A El fill del déu de la tempesta (no traduït al català) explica com el déu major del panteó antic, Ukko Ylijumala, envia el seu fill Rutja entre els humans per convèncer els finlandesos de tornar a la vella religió... Aquesta novel·la és una mena d'homenatge càustic al Kalevala i a la força poètica d'una llengua i d'un poble, alguns ciutadans del qual van anar fins a canviar el seu cognom per defugir els seus orígens suecs i reivindicar la seva identitat finlandesa. Va ser el cas del pare d'aquest escriptor, que va triar d'anomenar-se Paasilinna, és a dir «fortalesa de pedra». I, no sé per què, veig així un lligam bastant clar entre aquell metge caminador del segle XIX i aquest novel·lista entremaliat d'avui dia.