Museu català a Madrid
L'empresari Francesc Daurella crea una segona seu de la seva fundació en un xalet de la capital estatal amb més de 250 obres d'artistes catalans del XIX i XX
Un paisatge de Sant Martí de Provençals pintat per Isidre Nonell el 1896. Una barberia de Puigcerdà plasmada per Santiago Rusiñol. Una fantasia noucentista de l'època terrassenca de Torres-García. Les comparses a la plaça de Vilanova i la Geltrú, segons Joaquim Mir el 1926. Un paisatge de Bellcaire de l'Empordà de Francesc Gimeno. Pura pintura catalana de finals del segle XIX i principis del XX, amb un tret en comú: pengen de les parets d'un esplèndid xalet del barri residencial d'Aravaca, a Madrid, que a partir d'ahir ha esdevingut un museu d'art català. Des de la pintura realista del XIX fins a l'avantguarda de Dalí, Miró i Tàpies, passant pel modernisme de Casas i Rusiñol i Anglada-Camarasa i el noucentisme de Sunyer, Pere Pruna i Xavier Nogués, el nou centre repassa a través de 257 obres, entre pintura, escultura i dibuix, una part fonamental de la història de l'art català.
La curiosa iniciativa forma part d'un “somni fet realitat”, diu ell mateix, de l'empresari i col·leccionista d'art català Francesc Daurella, que amb aquest museu totalment privat i “99 per cent català” ha desembarcat a Madrid amb una pota més de la seva fundació artística. Daurella ja va posar a disposició del públic barceloní part de la seva col·lecció d'art contemporani quan va inaugurar l'any 2001 la Fundació Fran Daurel, al Poble Espanyol de Barcelona. Ara, a través de la Fundació AMYC, ha creat un segon museu, amb obres que Daurella ha adquirit en els últims anys però també amb altres d'heretades.
Exultant i emocionat, l'empresari, als seus 83 anys, assegura que quan va obrir la seu barcelonina de la fundació ja tenia en ment instal·lar una part de la seva col·lecció a Madrid. El lloc va estar clar quan va quedar lliure una residència familiar a Aravaca, que ell va adquirir i va donar a la fundació perquè es convertís en museu. A diferència de la fundació barcelonina, el museu madrileny ha conservat l'atmosfera de la casa, mantenint l'estructura de les estances, la magnífica porxada i el jardí, amb mobiliari, decoració i catifes. Com diu Eduard Duran, director de les dues fundacions, la col·lecció s'exposa “sense seguir qüestions museogràfiques ni cronològiques”.
El gust del col·leccionista, doncs, plana per tot el recorregut, amb els inevitables alts i baixos d'aquest tipus de col·leccions particulars però amb punts àlgids i obres mestres. Un exemple són alguns dels Ramon Casas del fons, com ara Descans dels ciclistes (1896), Hivern (1914) o l'esplèndida Mirant a l'exterior (1890).
De Nonell es mostren tres obres: una natura morta, el paisatge de Sant Martí i el retrat d'una gitana, que resulta ser l'àvia de Consuelo, model i amant del pintor.
Una de les obres més curioses de la col·lecció és una petita pintura de Dalí poc coneguda que representa les piràmides d'Egipte, del 1957. El valencià Joaquim Sorolla està representat per una obra inaudita, amb el títol oficiós de La prostituta borratxa, un nu femení poc habitual en l'obra del pintor. A més, entre les obres d'autors no catalans destaca especialment un petit Renoir.