Crítica
teatre
L'astre fugaç
Les tres germanes, com els Tres Mags, malden per no perdre el ròssec del seu estel fugaç, enderiades per abastar els seus somnis, que, com més s'hi apropen, més s'esvaneixen. Hi ha una feroç tensió entre allò que cerquen, una elevada passió, i allò que hi ha: la prosaica i asfixiant realitat. L'adaptació de Subirós respira intensitat i fluïdesa, particularment a les mans de Roser Camí, que fa una Olga de trencadissa autoritat, i d'Alba Pujol, una Irina tenaç en el seu afany de fugida, que comença obrint de bat a bat el finestral assolellat de la seva radiant joventut, que progressivament es va poblant de cortinatges opacs i porticons tancats, fins que la darrera escletxa de llum és tapiada amb un pegot de ciment. I, malgrat tot, empantanegades en una vida que volien d'una altra manera, tenen alè per imposar-se a la tancada adversitat. És una adaptació plausible, que arrela en l'humus tràgic dels personatges txekhovians, sempre al cantell de la desesperació, macerats en el tedi i la rutina, presoners d'un implacable ofec. L'enorme sala de l'escenografia està tan mancada d'atractiu com la tèrbola angoixa de les germanes i només cobra un cert alè quan comença a nevar dintre la casa i un dolorós hivern ho envaeix tot.
El desig s'esllangueix, també les noies. La il·lusió s'escrostona i es marceix. Irina sembla l'única capaç de fer-se créixer ales a l'ànima malgrat la derrota. Els militars desqueferats, després d'esvalotar el galliner, l'abandonen a la seva sort. Els intèrprets transmeten una fonda tristor i aquesta sensació que tot passa sense deixar rastre, una efímera existència que tanmateix es projecta cap al futur: el nostre present tan desencisador com l'intuït per Txèkhov.
