Unitat per a què

For­jar un movi­ment amb pro­jecció política, social, econòmica, sin­di­cal i cul­tu­ral que cen­tri la seva acció en la cons­trucció d'un Estat propi com a objec­tiu a curt ter­mini reque­reix uni­tat. Així ho insi­nua l'experiència seguida per d'altres comu­ni­tats naci­o­nals que han asso­lit la inde­pendència i sem­bla que aquest és el camí que cal­dria també recórrer a Cata­lu­nya i als Països Cata­lans. L'obs­ta­cle amb el qual ara ens enfron­tem, no obs­tant això, és que la invo­cació a la uni­tat que alguns sec­tors pre­di­quen no es cor­res­pon a cap a estratègia inde­pen­den­tista ni a l'enfor­ti­ment del movi­ment social que l'ha de pro­pul­sar.

Els anys que ERC podia haver esde­vin­gut el motor polític d'aquest procés, els diri­gents d'aquest par­tit, en un acte d'irres­pon­sa­bi­li­tat impropi en una for­mació d'alli­be­ra­ment naci­o­nal, es van esti­mar més reforçar l'ordre espa­nyol a través del PSC que tei­xir les com­pli­ci­tats necessàries per com­ba­tre aquest ordre. Va poder més la temp­tació d'alguns qua­dres repu­bli­cans d'ocu­par les par­cel·les d'un poder que fins ales­ho­res els havia estat esquiu que el plan­te­ja­ment d'un con­flicte polític amb totes les incer­te­ses que això hagués repre­sen­tat. La retòrica del govern d'esquer­res, ado­bada amb una volun­tat mani­festa de desa­llot­jar CiU de totes les admi­nis­tra­ci­ons, no va acon­se­guir ama­gar als elec­tors que a la cúpula d'ERC no hi havia cap altre full de ruta més enllà de con­ti­nuar ges­ti­o­nant el sis­tema autonòmic. Va ser en el muni­ci­pa­lisme on aquesta cons­ta­tació va adqui­rir uns mati­sos encara més des­car­nats: tri­par­tits lide­rats pel soci­a­lisme allà on es pogues­sin lli­gar, regi­dors repu­bli­cans ges­ti­o­nant àrees de govern de ciu­tats cata­la­nes com ho faria qual­se­vol polític auto­no­mista (retribuïts amb les sucu­len­tes die­tes d'assistència als plens i als con­sells d'admi­nis­tració de les empre­ses públi­ques muni­ci­pals), par­ti­ci­pació en els con­sells comar­cals i, el més feri­dor per a una sen­si­bi­li­tat sobi­ra­nista, el pacte amb els soci­a­lis­tes per acce­dir a les pre­sidències de les dipu­ta­ci­ons pro­vin­ci­als de Girona i de Lleida.

El model, doncs, sem­bla força allu­nyat de la idea de cons­truir la inde­pendència des del tei­xit local, tot poten­ci­ant òrgans de repre­sen­tació de regi­dors sobi­ra­nis­tes i acu­mu­lant recur­sos humans i mate­ri­als per pre­ci­pi­tar la rup­tura amb Espa­nya des dels muni­ci­pis. No obli­dem que, fins i tot el procés de les con­sul­tes popu­lars d'aquests dar­rers anys, va començar a Arenys de Munt com­ple­ta­ment al marge d'ERC.

La direcció d'aquest par­tit, tot i el dal­ta­baix elec­to­ral i la pèrdua del govern de la Gene­ra­li­tat, no ha can­viat ni un mil·límetre ni el dis­curs, ni els diri­gents, ni la pràctica política. Es con­ti­nua apos­tant per una acció con­junta amb els par­tits auto­no­mis­tes d'esquer­res, com ho demos­tren les ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves que impul­sen, van sem­pre a remolc de qual­se­vol gest auto­de­ter­mi­nista que es plan­tegi des d'altres grups polítics o des de la soci­e­tat civil, con­ti­nuen afer­rats al PSC en els diver­sos àmbits de poder local i a Bar­ce­lona, tot i no for­mar part del govern, han con­tribuït cada any a la gover­na­bi­li­tat d'Hereu apro­vant-li els pres­su­pos­tos. Això sense esmen­tar l'espec­ta­cle deni­grant que en aquests moments ofe­rei­xen alguns dels alts càrrecs repu­bli­cans de l'ante­rior govern tot tru­cant a la porta dels par­tits auto­no­mis­tes perquè els recol·loquin en alguna tasca que els per­meti con­ti­nuar vivint de l'admi­nis­tració pública amb unes retri­bu­ci­ons simi­lars a les que per­ce­bien quan diri­gien el país, una mos­tra més que evi­den­cia com les qüesti­ons de sub­sistència per­so­nal, l'anhel de pro­fes­si­o­na­lit­zar-se en l'exer­cici de l'acti­vi­tat política, són pul­si­ons de molta més inten­si­tat que la volun­tat d'enfor­tir el movi­ment col·lec­tiu que ens ha de por­tar a la ple­ni­tud naci­o­nal.

La uni­tat no es pot plan­te­jar, doncs, sense coherència, sense inte­grar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demos­trat a bas­ta­ment la sub­or­di­nació de l'ideal sobi­ra­nista a la gestió auto­no­mista, una posició del tot lamen­ta­ble quan, en con­nivència amb l'ordre espa­nyol, només es limita a asse­gu­rar un benes­tar per­so­nal incom­pa­ti­ble amb els sacri­fi­cis que l'inde­pen­den­tisme exi­geix. I aquí arri­bem al cap del car­rer, i és que l'ambició inde­pen­den­tista que ja es palpa en la soci­e­tat només tindrà la seva tra­ducció política i, per tant, deter­mi­nant per cul­mi­nar el procés, quan l'actu­ació de les per­so­nes que la lide­rin sigui fer­ma­ment con­seqüent amb l'objec­tiu, quan les deci­si­ons adop­ta­des tin­guin sen­tit en el marc d'una acció col·lec­tiva clara i, sobre­tot, quan ningú no torni a come­tre l'error de voler viure de l'inde­pen­den­tisme men­tre encara no siguem inde­pen­dents.

Cal desit­jar que el pro­per cicle de crei­xe­ment de l'inde­pen­den­tisme polític no sig­ni­fi­qui una mala còpia de l'ordre auto­no­mista i de diri­gents que només aspi­ren a con­so­li­dar la seva posició men­tre l'Estat propi queda difu­mi­nat en un horitzó d'un futur vaporós, sinó que expressi la deter­mi­nació infle­xi­ble d'una avant­guarda dis­po­sada a les més altes renúncies. Un diri­gent d'un movi­ment d'eman­ci­pació naci­o­nal que ha bre­gat amb con­flic­tes armats, empre­so­na­ments i ter­ro­risme d'Estat deia, refe­rint-se a les seves bases: “Amb tot el que els fem patir, no els podem enga­nyar”. A Cata­lu­nya, afor­tu­na­da­ment, no ens hem d'enfron­tar amb aquests rep­tes per asso­lir la inde­pendència, però això no jus­ti­fica que, a la pri­mera opor­tu­ni­tat, es tra­eixi la il·lusió de la gent.