Articles

Elimina que fa fort

En la ment de molts polítics espanyols, de periodistes, de tertulians encorbatats i cavernícoles hi és present la idea d'eliminació: la transformació a la força d'un grup cultural o polític en una altra identitat on quedi esborrat el seu tarannà social

Massa sovint, quan inten­tem refle­xi­o­nar sobre la nos­tra història, ens fal­ten con­cep­tes esmo­lats. Ens ado­nem que el poble català ha hagut de par­tir per­se­cu­ci­ons de la seva iden­ti­tat durant segles, però ben bé no hem sabut qua­li­fi­car aques­tes agres­si­ons, de tal manera que, a hores d'ara, encara ens manca una lite­ra­tura específica que ens expli­qui què va pas­sar i que ens doni eines per refle­xi­o­nar o com­pren­dre l'abast de les esco­me­ses. Arti­cu­lis­tes tan bri­llants com Jordi Grau­pera o Enric Vila han posat sobre la taula el fet següent: ens manca una lite­ra­tura que ens ins­tru­eixi sobre el trac­ta­ment que han rebut les mino­ries cul­tu­rals dins l'Estat espa­nyol. I la man­cança és doble­ment dolo­rosa perquè no només des d'Espa­nya aquesta política i la seva història és silen­ci­ada després de més de trenta anys de democràcia sinó perquè, també des de Cata­lu­nya –com ens recorda Vila amb amar­gor–, el silenci és des­co­mu­nal.

¿Etno­cidi? ¿Lingüicidi? ¿Geno­cidi? Aquí tro­bem el pri­mer pro­blema: tro­bar un mot que defi­neixi els atemp­tats de forma pre­cisa, de tal manera que ningú pugui impug­nar la rea­li­tat de la denúncia per impro­ce­dent o desor­bi­tada. Daniel Jonah Gold­ha­gen, un his­to­ri­a­dor de Har­vard, va publi­car l'any 2009 un lli­bre que diu l'última paraula sobre el feno­men del geno­cidi. El lli­bre es diu Worse than war, és a dir, Pit­jor que la guerra; l'obra és una vasta reflexió de fons, pon­de­rada i molt docu­men­tada, sobre els meca­nis­mes de repressió que els Estats moderns han posat en mar­xar per esbor­rar tot tipus de mas­ses sobrants i així con­for­mar el seu ideal de puresa ideològica, racial o reli­gi­osa; i lingüística, com els japo­ne­sos després d'envair Corea. I ja sabem que també s'agre­deix amb la intenció de paci­fi­car un Estat d'ame­na­ces seces­si­o­nis­tes intes­ti­nes (així el Kur­dis­tan ira­quià, molt cas­ti­gat per Sad­dam Hus­sein, tot i que d'aquest dar­rer cas, no cal dir-ho, els exem­ples són innu­me­ra­bles…).

La nove­tat de Gold­ha­gen és que no parla, però, de geno­cidi estric­ta­ment sinó que tre­ba­lla a par­tir d'un con­cepte més ampli, que li per­met expli­car els orígens de l'impuls d'exter­mini des de molt abans que aquest es pre­senti en una deter­mi­nada soci­e­tat. Gold­ha­gen parla d'eli­mi­na­ci­o­nisme: una estratègia de més abast, que pot por­tar –o no– al geno­cidi, tot i que tin­dria en aquesta pràctica la seva més cruel con­su­mació. Hi ha dife­rents mane­res d'eli­mi­nar un poble (no les defi­ni­rem aquí perquè s'expli­quen soles): la repressió, l'expulsió, la pre­venció de repro­ducció, l'exter­mini i la trans­for­mació. Segons Gold­ha­gen, és el mateix con­cepte de geno­cidi el que ens impe­deix pen­sar un con­junt d'idees i pràcti­ques polítiques de més abast; és refle­xi­o­nant en ter­mes de geno­cidi estricte com pas­sem per alt que el geno­cidi només és el súmmum fatal i ter­ri­ble d'una posició més con­ti­nu­ada i per­sis­tent: el sus­dit eli­mi­na­ci­o­nisme.

Quan es par­teix del con­cepte geno­cidi només es veu, per exem­ple, el que va fer Hit­ler amb els jueus a par­tir de l'any 1941, però si es tre­ba­lla amb el con­cepte de Gold­ha­gen es per­cep que l'eli­mi­na­ci­o­nisme con­tra el poble jueu ja s'havia posat en marxa mol­tes dècades abans –fins i tot segles abans–: expulsió, segre­gació, repressió, etc. Auschwitz només seria la cul­mi­nació més letal i pre­te­sa­ment defi­ni­tiva d'un paquet d'actu­a­ci­ons enge­gat des de molt temps enrere, i que el mateix con­cepte geno­cidi, per la seva enor­mi­tat, amaga o dis­si­mula. Geno­cidi és un con­cepte d'urgències, que ens encega davant dels pre­ce­dents i només es posa en marxa quan ja és massa tard.

L'eli­mi­na­ci­o­nisme és pre­sent a totes les soci­e­tats plu­rals que no tro­ben manera de viure en comú. És un con­junt de cre­en­ces, de desigs, de petits actes, de comen­ta­ris implícits en les tertúlies del poder. En fi, forma part d'una men­ta­li­tat que pretén esbor­rar el grup con­si­de­rat inde­sit­ja­ble. Poden pas­sar anys, dècades, pot­ser segles fins que el desig d'eli­mi­nació comença a con­cre­tar-se en alguna de les mani­o­bres cita­des. Però la pre­tensió és allà, latent, tran­quil·la en la seva pre­tensió fins que se la posa a tre­ba­llar de la manera que sabem.

En totes les for­mes de naci­o­na­lisme banal hi ha aquest desig inconfés d'eli­mi­nar les diferències d'aquells que no s'adap­ten al grup domi­nant. Així, ningú mit­ja­na­ment sin­cer pot negar-se a adme­tre que en la ment de molts homes polítics espa­nyols, de peri­o­dis­tes, de ter­tu­li­ans encor­ba­tats i cavernícoles hi és pre­sent aquesta idea d'eli­mi­nació, encara que sigui sota la seva ves­sant més supo­sa­da­ment tova o dis­tesa: la trans­for­mació a la força d'un grup cul­tu­ral o polític en una altra iden­ti­tat on quedi esbor­rat el seu tarannà social. Es per­se­gueix una llen­gua, es posen bas­tons a les rodes al seu ense­nya­ment; es fa mans i mànigues perquè un indi­vidu no se senti iden­ti­fi­cat amb una mino­ria cul­tu­ral; les parau­les en aquesta llen­gua són silen­ci­a­des; es posen impe­di­ments al fet que una cul­tura pugui ser gau­dida amb nor­ma­li­tat, i es desen­vo­lupi i trans­meti: lla­vors es prac­tica eli­mi­na­ci­o­nisme, fins i tot sota la ban­dera d'una supo­sada llen­gua comuna. Molt sovint, però, això és fa per auto­de­fensa: es con­si­dera que la víctima és un botxí poten­cial, és un dany que ha de ser neu­tra­lit­zat, es diu que les vícti­mes for­men un con­junt d'homes i dones que por­ten amb ells un ple­gat de trets peri­llo­sos o inde­sit­ja­bles.

Hau­rem d'agrair a Daniel Gold­ha­gen –fill d'un super­vi­vent dels camps nazis– que ens hagi donat un con­cepte a par­tir del qual refle­xi­o­nar sobre la nos­tra història i sobre el que hi ha rere les parau­les de tots aquells que, d'una manera o d'una altra, volen esbor­rar la iden­ti­tat cul­tu­ral i política dels cata­lans. Hauríem de tra­duir el seu lli­bre a la nos­tra llen­gua.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.