El Palau és el missatge

Retinguin aquest nom: Marshall McLuhan. Un dels grans teòrics de la comunicació. Va morir el desembre del 1980, poques setmanes després que Ronald Reagan guanyés les eleccions presidencials nord-americanes. El gener del 1981, aquell actor posat a polític accediria a la Casa Blanca i institucionalitzaria el concepte de campanya permanent. I és que amb ell va desembarcar a l'ala oest de la seu presidencial l'equip electoral que l'acabava de fer triomfar. Després tots l'imitarien. Quedava clar que la campanya dura quatre anys. Igual que tothom ja havia començat a assumir per aquelles terres i aquells anys la màxima més famosa de McLuhan: “El mitjà és el missatge”. Perquè és clar que el com diu molt del què. Ser o no ser a la Casa Blanca pesa. Com i on es vesteix el poder diu molt del seu contingut. I en ocasions més i tot. La vicepresidenta Joana Ortega n'és molt conscient. I no és l'única.

Ho diu més d'un que el coneix bé. El president Artur Mas “s'ha emprenyat molt” amb l'afer del currículum inflat de la seva número dos a l'executiu. Josep Antoni Duran i Lleida, no tant. I per què? Potser perquè Ortega s'hauria pogut plantejar coses de cara al congrés d'Unió del 2012? Coses que després de la setmana horribilis de la vicepresidenta ja no arribaran?

De les aspiracions d'Ortega a Unió se'n sap més aviat poc. En tot cas, després de la seva patinada, certes especulacions en aquest sentit ja no treuen gaire cap a res. Millor centrar-se allà on té un paper, al govern. I en aquest sentit, la vicepresidenta, que sap de la importància de l'escenografia del poder, fa dies que va moure fitxa. Perquè sap de com la forma projecta un fons, per exemple omplint-lo de contingut independentment de si això respon o no a la realitat. Per exemple via despatx.

Ortega és oficialment “vicepresidenta del govern i titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals”. La seva seu és a Via Laietana 26, no a plaça Sant Jaume. Però, ai las, Ortega va demanar a Francesc Homs, el moltpoderós secretari general de la Presidència, que li trobés un raconet a Palau. I així ha estat. Homs li ha fet habilitar un despatx per rebre visites a Palau. Una cambra on s'accedeix des del Saló Sant Jordi i amb vista a plaça Sant Jaume. El Palau és el missatge. És sinònim de poder. Perquè no és el mateix que algú et rebi en una seu presidencial amb la tradició de la catalana, que en un edifici més aviat gris, a unes quantes passes de l'altre.

Però Ortega no és l'única que ha tingut clar aquest component simbòlic que suma. El nou secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí, també tindrà un peu a Palau tot i que la seva seu oficial és uns metres enllà, a Via Laietana 14, on havien estat ubicats els secretaris de Mitjans de Comunicació del tripartit de Montilla Albert Sáez i Carles Mundó. Ja li estan habilitant despatx al Pati dels Tarongers. I allà rebrà. Allà i a Via Laietana. Però quan despatxi a Palau, la porpra del poder el revestirà molt més i el reforçarà davant dels seus interlocutors.

Martí recupera, en part, una proximitat amb al líder semblant a la del primer secretari de Comunicació del Govern David Madí, a qui Marc Puig va substituir en el càrrec i en el despatx. Amb el tripartit de Pasqual Maragall, arribarien Miquel Sellarès i Enric Marín. I amb l'expulsió d'ERC del govern, Ramon Font, actual president del CAC. Tots ells a Palau. Uns amb més poder que altres, clar. Però tots, com Ortega i Martí, ho tenien clar: en temps de campanya permanent ser o no ser a Palau, al rovell de l'ou, importa.