Antoni Rovira i Virgili, la virtut republicana

Viu al car­rer Mun­ta­ner, en un pis ampli al men­ja­dor del qual pen­gen tota mena d'il·lus­tra­ci­ons infan­tils dels grans dibui­xants cata­lans de la República, perquè la
lite­ra­tura per a nens i nenes ha estat sem­pre la seva passió. Em rebia cada set­mana en per­fecte estat de revista. Ben pen­ti­nada
i arre­glada, amb un xal que li cobria l'espat­lla, i que depe­nent dels dies era gra­natós o blau marí. És molt menuda i es des­plaçava molt a poc a poc pel pis. A les llei­xes, hi havia tots els lli­bres d'Antoni Rovira i Vir­gili, germànica­ment orde­nats per data d'apa­rició, que havia anat com­prant a lli­bre­ters de vell, ja que els que li per­ta­nyien els hi van
robar quan els fei­xis­tes entra­ren a la seva casa d'Horta. Tenia
noranta anys, però la seva encai­xada era la d'una noia de vint. L'havia mig con­vençut que em dictés les seves memòries, però quan Teresa Rovira començava
a par­lar, acabàvem sem­pre
retor­nant al seu pare:

“Era un tar­ra­goní pels qua­tre can­tons. Car­les Sol­de­vila, en el magnífic retrat que li va dedi­car en la col·lecció dels Qua­derns Blaus, va dir: “Entre el tem­pe­ra­ment d'en Rovira i Vir­gili i Tar­ra­gona, hi ha una har­mo­nia que cal subrat­llar”. És una har­mo­nia esquit­xada de les vinyes i els horts de Poblet i el mar i el cel de la platja de l'Arra­bas­sada, els dos pai­sat­ges que ell més es va esti­mar. Quan amb els diners que va poder reu­nir gràcies a les ven­des de la Història Naci­o­nal de Cata­lu­nya es va com­prar un ter­reny i una caseta en un turó que dóna al mar, el pare va tor­nar a retro­bar-se amb un món màgic: el blau infi­nit d'aque­lla Medi­terrània que ell tant havia estu­diat, sol­cat per almogàvers i reis cata­lans. Quan sovint al pare se'l defi­neix com un polític o un his­to­ri­a­dor, s'oblida el que ell sem­pre va sen­tir que era: un escrip­tor. Un peri­o­dista que va escriure dese­nes de milers d'arti­cles, que va con­ce­bre la seva pro­fessió com un mitjà de com­bat polític, una eina útil per al redreçament naci­o­nal. Va tirar enda­vant una tasca enci­clopèdica ina­bas­ta­ble, amb un objec­tiu únic: la nació cata­lana. A la política, com a diri­gent d'Acció Cata­lana (i després, d'ERC); al diari La Publi­ci­tat (i després La Huma­ni­tat), i a la inves­ti­gació històrica, amb la seva Història Naci­o­nal de Cata­lu­nya. I encara cal afe­gir-hi la fun­dació de la Revista de Cata­lu­nya. He inten­tat mol­tes vega­des enten­dre com
va ser capaç de tre­ba­llar tant i
en tan­tes coses alhora, però no he acon­se­guit esbri­nar-ho. Sovint em retre­uen la meva admi­ració per tota l'obra del pare. Jo deixo que par­lin i penso que la tin­dria igual­ment per qual­se­vol català que hagués fet una tasca sem­blant. Vam que­dar-nos a Bar­ce­lona fins al final de la guerra. Jo vaig tra­ves­sar la rat­lla a dins del Bibliobús, els pares ana­ven en el camió, amb en Toni. La mare estava molt trista. Tota la seva vida es va aca­bar aque­lla mati­nada de l'1 de febrer del 39. Uns mesos després, quan estàvem a Riu­mas, un dels pobles del nos­tre èxode, el pare es va posar a escriure els seus records d'aquells dies, els dar­rers de la Cata­lu­nya repu­bli­cana”.

Durant el temps que vaig visi­tar-la, per fi vaig començar a conèixer Rovira i Vir­gili una mica millor. El Tea­tre de la natura i la seva crònica de l'èxode són dos lli­bres que m'havien acom­pa­nyat sem­pre. El tro­bava un home excep­ci­o­nal: el màxim expo­nent de la civi­li­tat repu­bli­cana. Ciceró i De re publica en versió nou­cen­tista. Fins i tot la seva prosa per­fecta, tan orde­nada, em feia l'efecte d'estar com escrita en llatí. Un home virtuós, valor escàs en els temps cor­rents, i exem­ple de ciu­tadà. Però alhora el veia lluny, borrós, des­fi­gu­rat. Em feia la impressió d'un ésser ina­bas­ta­ble, exces­siu, d'una inte­gri­tat que fa por. Un gegant. Per això el lle­gim poc, perquè ens inter­pel·la. Per això ens fa angúnia conèixer-lo millor, perquè fa mal. I hem aca­bat obli­dant el que real­ment va ser: sí, un intel·lec­tual com­promès amb Cata­lu­nya i amb les seves lli­ber­tats, però més impor­tant encara, un home.

Per això m'agra­da­ven aquells dime­cres a casa la seva filla, envol­tats de la seva memòria, sen­tint-lo més a prop, l'olor de pare, el seu coratge, l'espe­rança sem­pre pre­sent, la no-ren­dició, el com­bat pel país. “Tre­ba­llar en tot allò que jo pugui perquè
res­sor­geixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara
que abans– la pàtria cai­guda
(Jura­ment de l'exi­liat)”.