El règim autonòmic

El govern Mas trans­met una sen­sació de gri­sor, de des­co­or­di­nació, d'incom­petència i de medi­o­cri­tat que no s'allu­nya gaire de la que van ofe­rir Mon­ti­lla i el tri­par­tit la legis­la­tura pas­sada. Amb l'agreu­jant que l'acció de govern s'està iden­ti­fi­cant gai­rebé en exclu­siva amb el des­man­te­lla­ment acce­le­rat del sis­tema públic i del ja pre­cari estat del benes­tar. La retòrica pot­ser és una mica més afi­nada, pot­ser el pre­si­dent Mas és més eloqüent que el seu ante­ces­sor, però con­ti­nua atra­pat en un dis­curs enve­llit, sense il·lusió i en una acció gover­na­men­tal man­cada de fer­mesa i de lide­ratge. Mas no resulta creïble, no té cap pro­jecte, no genera cap tensió, no expressa cap relat. El futur imme­diat que s'entre­lluca con­ti­nua essent el del vic­ti­misme i el de la impotència. Si l'inici de la remun­tada ha de con­sis­tir en el pacte fis­cal, aquests dies ja podem avançar el fracàs de l'aven­tura amb la següent obser­vació: com serà capaç la Gene­ra­li­tat de recla­mar amb èxit un model equi­va­lent al del con­cert econòmic si ara mateix no pot acon­se­guir ni que el govern espa­nyol pagui els 1.450 mili­ons d'euros del fons de com­pe­ti­ti­vi­tat deri­vats de l'ante­rior acord de finançament? El pacte fis­cal ha fun­ci­o­nat com una cor­tina de fum en la dar­rera con­vo­catòria elec­to­ral, amb el suport dels cor­res­po­nents poders fàctics i mediàtics, per miti­gar les deman­des d'inde­pendència política i auto­com­plaure's amb la pos­si­bi­li­tat de tro­bar una sor­tida en posi­tiu sense can­viar el sis­tema de soca-rel. Però no cal espe­rar fins al 2012 ni que es doni la caram­bola d'una majo­ria rela­tiva a Madrid per cons­ta­tar el col·lapse de l'ordre actual. És l'auto­no­misme com a model el que ha entrat en crisi i el que acce­lera la cai­guda en picat de Cata­lu­nya.

L'ana­lo­gia en la gri­sor entre el tri­par­tit i el govern de CiU par­teix d'una manca de recur­sos i de poder inhe­rent a l'estruc­tura autonòmica. Es tracta de la ina­ni­tat i de la manca de tremp d'un esta­ment polític pro­vincià acos­tu­mat a gau­dir de l'ori­pell del càrrec públic sense assu­mir cap res­pon­sa­bi­li­tat, atès que el cen­tre del veri­ta­ble poder és en una altra banda. L'absurda cimera econòmica que es va con­vo­car fa uns mesos, que aple­gava govern i opo­sició així com repre­sen­tants del món empre­sa­rial, sin­di­cal i acadèmic, va evi­den­ciar com la majo­ria de mesu­res que es pro­po­sa­ven per superar la crisi es refe­rien a com­petències i mit­jans retin­guts per l'Estat espa­nyol. Per això, men­tre el govern de CiU con­tinuï par­ti­ci­pant d'aquest anar fent i no ofe­reixi un full de ruta explícit i pau­tat cap a l'estat propi, aquest govern de CiU es con­ver­teix en còmplice de l'espo­li­ació i de la indig­ni­tat que patim com a comu­ni­tat naci­o­nal. L'opo­sició inde­pen­den­tista no sols ha d'accen­tuar el con­flicte fron­tal en la relació amb Espa­nya sinó que ha de denun­ciar la insen­sa­tesa i la manca de coratge d'aquells que accep­ten man­te­nir el règim actual sense expres­sar cap alter­na­tiva clara. Aquesta opo­sició encara ha de mos­trar una acti­tud més rebel i enèrgica quan, davant les ini­ci­a­ti­ves que bus­quen dibui­xar el camí, com la pro­po­sició de llei per a la decla­ració d'inde­pendència, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat actua amb dis­plicència, arron­sa­ment i, diguem-ho clar, covar­dia, amb la seva absència en l'hemi­ci­cle durant un debat cab­dal.

En aque­lla ocasió i en els pro­pers moments deci­sius que, si no ho impe­deix la pressió social, haurà de pas­sar l'exe­cu­tiu de Mas es cons­ta­tarà l'eva­nescència de tota la xer­ra­meca sobre “el dret de deci­dir” men­tre, en la rea­li­tat, el govern de CiU es referma com l'últim para­pet del règim autonòmic i dels interes­sos cre­ats en les dar­re­res dècades sota aquest paraigües, com els defen­sors a ultrança de l'ordre que pre­ci­pita Cata­lu­nya a la decadència i a la resi­du­a­li­tat. Ni el pre­si­dent Mas, ni els diri­gents de Con­vergència (i no cal dir d'Unió) ni la cor­rua d'interes­sos empre­sa­ri­als i finan­cers cata­lans fal­cats en els mer­cats cap­tius espa­nyols i here­tats del fran­quisme que els dóna suport no lide­ra­ran el procés de secessió. Més aviat con­ti­nu­a­ran actu­ant com els prin­ci­pals agents de la seva repressió.

El caràcter insos­te­ni­ble de la situ­ació ofe­rirà aviat noves oca­si­ons perquè la fede­ració gover­nant vagi per­dent la seva cre­di­bi­li­tat com a opció sobi­ra­nista. Amb una capa­ci­tat de recap­tació en impos­tos de només el deu per cent del pres­su­post, amb incom­pli­ments rei­te­rats d'Espa­nya pel que fa a les par­ti­des finan­ce­res pac­ta­des, amb un sec­tor públic català al caire de la fallida i amb una onada de pro­tes­tes soci­als, caldrà veure qui­nes com­pli­ci­tats polítiques tei­xeix Mas per con­ti­nuar al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat. Per començar caldrà veure com aprova els dos pres­su­pos­tos que estan a l'agenda els pro­pers mesos. Ales­ho­res com­pro­va­rem, tal com ja va pas­sar durant la inves­ti­dura, que, en comp­tes d'apro­xi­mar-se als par­tits inde­pen­den­tis­tes que li asse­gu­ra­rien una majo­ria a canvi d'un procés que des­afiés l'ordre espa­nyol, CiU es decan­tarà per pac­tes agònics amb for­ces uni­o­nis­tes (com el PSC) que retar­din l'ensul­si­ada.

Si això suc­ce­eix, el crei­xent sec­tor social que aposta per l'estat propi hau­ria d'ence­tar una cam­pa­nya impla­ca­ble de revolta con­tra l'auto­no­misme, un movi­ment de pressió cívica i política com la que ha pre­ce­dit la cai­guda de tots els règims inde­sit­ja­bles, un gest que, sense sub­ter­fu­gis ni enganys, acabi expres­sant elec­to­ral­ment i ins­ti­tu­ci­o­nal­ment l'anhel d'aquest gai­rebé milió de per­so­nes que ja han votat per una Cata­lu­nya lliure.