La feliç pèrdua del cànon

La pèrdua del cànon pot ser un element desestabilitzador important, tant en l'apartat artístic com polític perquè, abans de trobar el gust per la llibertat, arriba la por que va calant quan desapareix el marc de referència o algun format recognoscible per on moure'ns. Així ho explicava Jesús Campos García, l'autor i director teatral que va patir les inseguretats dels censors del final del franquisme, temorosos, més que de les seves idees, de l'absència de cànon de les seves propostes artístiques. D'alguna manera, i segurament sense haver llegit Wittgenstein, intuïen la relació insalvable que existeix entre estètica i ètica.

L'obra de la qual parlava Jesús Campos al hall del CCCB duia per títol 7.000 gallinas y un camello, i es va estrenar, amb no poques dificultats, l'any 1976 al teatre María Guerrero de Madrid amb el recentment desaparegut Enrique Morente, un galliner de ponedores, un grup de rock i la Primavera de Vivaldi com a fil conductor. Ara n'acaba d'editar el llibre corresponent, amb el text i moltes fotografies de l'obra així com del procés de creació; un exemple impagable d'aquest salt mortal vers la fusió creativa sense xarxa que és el motiu de ser del Flamenc Empíric, el cicle impulsat pel Mercat de les Flors dins el projecte del Taller de Músics del Festival de Flamenc de Ciutat Vella, i que en aquesta 15a edició guanya la complicitat del Festival Loop de vídeo i dels artistes de l'Hangar.

Juan Carlos Lérida, a més de ser bailaor i coreògraf, un dels abanderats del flamenc d'avantguarda, és també el programador d'aquest cicle on presenta tot allò que ell mateix hauria volgut tenir a l'abast quan començava a investigar altres formes de flamenc que, uns vint anys enrere, intimidava la majoria. Avui, diu, el panorama ha fet un tomb i ja només queda tenir por d'un mateix.

Altres exemples de fusió: Veu, guitarra i un salteri acompanyant les imatges de Vivi García del Pino com a fons de la figura amb barret cordovès de Carrete, la fera de Torremolinos des dels anys seixanta, considerat el pas intermedi entre Vi-cente Escudero i Israel Galván, i amb unes ganes de ballar que no se les acaba encara ara, amb més de set dècades a l'esquena. I un altre: Cooperativa General Humana, el col·lectiu d'artistes que treballen les narratives particulars i les emmarquen en contextos d'art contemporani, junt amb el cantaor Miguel de la Tolea i la guitarra elèctrica de Dani Tejedor marcant el compàs dels ballarins Florencio Campo, Marco Vargas i Juan Carlos Lérida, aquí amb les botes posades.

Ell ens dóna bon exemple de l'obertura que experimenta el sector. Com l'actitud, sempre a l'atac, de ballarins i cantants –que els falten atractius a l'escenari–, es basa en un cos construït a partir de la rigidesa i de la frontalitat descarada, es pot suavitzar al costat d'altres llenguatges artístics, bo i dirigint la intenció cap a recerques formals o d'identitat poc corrents. Encara hi ha qui discuteix sobre els orígens del flamenc, si ve de l'Índia o de l'Àfrica, sí té més o menys anys, però el que és clar és que prové de la fusió de cultures i que el seu futur dins l'avantguarda comporta novament la flexibilització del llenguatge en contacte amb altres disciplines.

Després de tres edicions, el cicle de Flamenc Empíric està consolidat. Si el primer any es dedicava a la presentació del panorama avantguardista espanyol i el segon tenia un especial interès en la participació del públic, aquest tercer s'han trobat les ganes de cercar d'uns amb les de trobar dels altres, i fins i tot els mitjans han inventat etiquetes per fer-ho comprensible als ulls de tots: flamenc futurista i experimental s'ha dit que hi feien. Ara els artistes d'arreu que s'interessen per aquesta aventura ja saben on trobar-se. Entre Sevilla i Barcelona, la terra i l'aire, arrels i fulles de molts colors. Els Tapeos, les petites accions coreogràfiques que tenien lloc de manera gratuïta al Pati de les Dones en acabar cada jornada, eren la imatge final perfecta: intensa, propera, valenta.