Articles

ERC, 25 anys després

Fa 25 anys, vaig publi­car, en aquest mateix diari, l'arti­cle Una neces­si­tat vital: refun­dar ERC, rei­vin­di­cant aquest par­tit com a eix d'una esquerra naci­o­nal moderna, no dogmàtica, inter­clas­sista i amb mirada gene­rosa perquè fos el refe­rent elec­to­ral i polític de sec­tors ben amplis de la soci­e­tat, amb vocació de majo­ries i volun­tat clara de govern, com en els anys trenta.

Aquell revul­siu, amb la Crida naci­o­nal a ERC, van sig­ni­fi­car el seu rejo­ve­ni­ment gene­ra­ci­o­nal. Fins al 1996, es va cap­tar, sobre­tot, militància jove que s'estre­nava a les ins­ti­tu­ci­ons. Alguns pas­sa­ven, direc­ta­ment, de les pin­ta­des, les mani­fes­ta­ci­ons i l'agi­tació, per no dir altres llocs, a la política, fos al govern o a l'opo­sició; al con­trast, doncs, d'idees amb altres for­ces, a la presa de deci­si­ons amb con­seqüències públi­ques, a la gestió de la quo­ti­di­a­ni­tat.

A par­tir del 1996, vaig acce­dir a la secre­ta­ria gene­ral, amb Jordi Car­bo­nell com a pre­si­dent, amb l'objec­tiu de fer d'ERC un par­tit polític fort, d'esquer­res i de govern, per fer atrac­tiva per a una majo­ria la idea d'un estat per a Cata­lu­nya. Vam pene­trar en sec­tors soci­als nous: empre­sa­riat, gent empre­ne­dora, intel·lec­tu­als, uni­ver­si­ta­ris i cata­lans fills de la immi­gració cas­te­lla­no­par­lant, atrets per un pro­jecte de nació cívica, inclu­siva, oberta, voluntària i no essen­ci­a­lista. Em vaig abo­car, amb l'ajut de molta gent, a reno­var el dis­curs i a ser-ne el car­tell elec­to­ral. Amb l'esforç i la com­pli­ci­tat de tan­tes per­so­nes, vam obte­nir els millors resul­tats del fran­quisme ençà, a Cata­lu­nya i a Madrid, cen­trant amb nor­ma­li­tat la noció d'inde­pendència en el debat públic, esde­ve­nint ter­cera força en tots els àmbits.

Però, també des del 1996, hi hagué qui va dedi­car-se a obte­nir el con­trol orgànic de la for­mació i a una obs­ta­cu­lit­zació per­ma­nent, els detalls de la qual no refe­riré aquí, per tal d'apar­tar-me'n de la direcció i, final­ment, subs­ti­tuir-m'hi.

Per als mili­tants i elec­to­rat d'ERC, només puc tenir parau­les sin­ce­res d'agraïment. Ells em van per­me­tre lide­rar un par­tit històric i fidel al país, i repre­sen­tar-lo al Par­la­ment i al govern. Com tot­hom que pren deci­si­ons, vam come­tre errors i jo el pri­mer. Per exem­ple, creure que el procés s'havia acce­le­rat més del que ho va fer, amb els resul­tats del 2003- 2006, pen­sar que tot el PSC havia avançat tant en el com­promís naci­o­nal, com sí que ho havien fet alguns dels seus mem­bres o bé menys­va­lo­rar la força de resistència a l'opo­sició de CiU i la seva incidència entre les nos­tres bases i entorn. Sota la meva res­pon­sa­bi­li­tat es produí l'alter­nança política, en lloc de fer de crossa dels qui havien gover­nat sem­pre, perquè certs sec­tors soci­als assu­mis­sin més com a cosa pròpia les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, objec­tius que reforçaven la cohesió del país, i així vam apro­var l'Esta­tut naci­o­nal del 2005. Crec que vam fer el que, hones­ta­ment, havíem de fer, i la història ja ho jut­jarà.

Aquests dar­rers temps, però, la dis­crepància política, la llu­nya­nia ideològica i la distància per­so­nal amb els diri­gents actu­als han arri­bat a un punt que ha dei­xat sense sen­tit la meva per­ti­nença a ERC, la militància en la qual dono per aca­bada.

No me'n vaig, doncs, pels resul­tats: el 1986 ERC tenia la mei­tat dels dipu­tats d'avui i vaig afron­tar aquell repte. No és, ni vull que sigui, una escissió, sinó una decisió exclu­si­va­ment per­so­nal que ja tenia presa feia temps. Per no per­ju­di­car ERC vaig evi­tar donar-me'n de baixa abans de les elec­ci­ons al Par­la­ment i, per motius idèntics, abans de les muni­ci­pals. Ho faig ara, quan for­mal­ment no ha començat el procés con­gres­sual, per no inter­fe­rir-lo.

A ERC hi tinc mul­ti­tud d'amics, com­panys i moments irre­pe­ti­bles. I els hi tindré. Con­ti­nuaré tre­ba­llant per fer pos­si­ble una esquerra naci­o­nal plu­ral, que vul­gui gover­nar el país sense com­ple­xos i dur-lo fins a la cons­trucció del seu propi estat. No tinc cap dubte que, tal com m'ha pas­sat amb com­panys pro­ce­dents del PSAN o de Naci­o­na­lis­tes d'Esquerra, amb molts d'ells tor­na­rem a coin­ci­dir en el com­bat de sem­pre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.