Corre, Venècia
Els pavellons de la Gran Bretanya i Egipte i la nova col·lecció del magnat Pinault, imprescindibles de la Biennal d'Art
Paga la pena fer una hora i mitja de cua per entrar al pavelló de la Gran Bretanya de la 54a Biennal d'Art de Venècia? Sí, i molt: té premi. Probablement, la potent intervenció de Mike Nelson, que ha transformat el pavelló en una construcció laberíntica i claustrofòbica plena de trastos i pols que els visitants exploren amb la boca oberta i certa desconfiança, és el que es recordarà més en positiu d'una Biennal que, com sempre, té coses genials i coses decebedores.
Sí, paga la pena fer cua per veure aquest pavelló d'interioritats clandestines i per veure el dels Estats Units, obra de Jennifer Allora i Guillermo Calzadilla. En aquest cas, l'espera es fa una mica més suportable perquè a fora del pavelló, als Giardini, una performance deixa tothom descol·locat: cada mitja hora hi apareix un home amb pinta de maratonià i puja a dalt d'un tanc de 60 tones, palplantat de cap per avall, per entrenar-se. L'home corre i corre sobre una cinta que fa embogir el tanc, que rugeix fam de guerra. A dins del pavelló, el factor sorpresa és reincident. Hi ha un orgue capritxós que només sona si el visitant treu la targeta de crèdit i la fa servir en un caixer automàtic de la sala.
Però no en tots els bons pavellons cal fer cua. En el d'Egipte, el performer Ahmed Basiony, assassinat durant les protestes de la plaça de Tahrir, projecta l'últim vídeo que va gravar amb el mòbil abans de morir. La instal·lació, amb banda sonora trepidant, és corprenedora.
Austera i corprenedora, és el pol oposat de l'estètica del pavelló d'Itàlia, que ha dissenyat l'arquitecta catalanoitaliana Benedetta Tagliabue. Enmig d'un caos indescriptible i sense cap ordre ni control, s'exposen obres de més de 200 artistes. És com Itàlia ha volgut celebrar a la Biennal els 150 anys de la seva unificació, amb un tot s'hi val; ah, i amb un Museu de la Màfia inclòs.
Ahmed Basiony no és l'únic artista que en la Biennal esperaven rebre amb els braços oberts. A més d'Ai Wei Wei, detingut per les autoritats xineses, s'ha trobat a faltar Christoph Schlingensief, el representant d'Alemanya, que va morir de càncer fa uns mesos. El pavelló germànic, que ha obtingut el Lleó d'Or –amb l'artista Christian Marclay, merescudíssim–, s'ha convertit en una església en què tothom pot plorar la seva mort i, fent el cor fort, intentar trobar el sentit de la vida a través de les seves pel·lícules, directes i viscerals.
Les portes de la Biennal es van obrir al públic ahir i, fins al 27 de novembre, s'hi proposa un recital artístic únic, tant en els 89 pavellons nacionals, amb quantitat rècord de participació, com en l'exposició oficial de l'esdeveniment, que enguany ha concebut la historiadora de l'art i crítica suïssa Bice Curiger amb la sòlida convicció que l'art té un gran poder transformador i que pot aixecar els ànims, i alguna cosa més, d'una societat farta de crisis i retrocessos culturals.
Dues artistes hereves de la tradició conceptual, Dora García i Mabel Palacín, representen respectivament els pavellons d'Espanya i Catalunya, la primera amb una performance d'art marginal i la segona amb un projecte sobre el nou estatus de la imatge. Per primer cop, Andorra té un pavelló propi al bell temple de San Samuele, a tocar del Palazzo Grassi, i la seva aposta artística ha estat per Helena Guàrdia Ribó i Francisco Sánchez.
El Palazzo Grassi, seu de la imponent col·lecció del magnat francès François Pinault, es pot redescobrir amb un desembarcament d'obres d'art contemporani, que deixen mut i sense respiració. Des de fa dos anys, la col·lecció Pinault disposa d'un altre meravellós espai venecià, la Punta della Dogana on, des de l'abril, hi ha una exposició permanent tant o més imprescindible.
Aquest estiu, a Venècia hi ha art per no acabar-se'l. En el Palazzo Fortuny, en obres de restauració, ahir s'hi va obrir una exposició molt ambiciosa que traça l'evolució de la humanitat a través de l'art. Amb el títol de Tra, s'hi apleguen més de 300 obres, i n'hi ha que duen la signatura de Tàpies, Clavé i Barceló.