Tot comença a l'Hospitalet

Tots els colors del món, els tinc al davant meu. Vull dir tots els colors de pell. I, suposo, un gran nombre de religions. I ni goso pensar quantes llengües s'arribarien a parlar, en aquesta aula. M'encantaria preguntar-los-ho, i sentir-los parlar cadascun la seva, o les seves, però no sóc aquí per això i m'he de concentrar perquè tinc a davant meu una cinquantena de persones que han vingut perquè els parli d'un llibre meu. En principi, em prohibeixo parlar dels meus llibres en aquesta crònica però, aquí, he d'esmentar el context de tot plegat... M'han convidat al Centre de Formació d'Adults Catalònia de l'Hospitalet de Llobregat, i, prèviament a la meva vinguda, uns quaranta adolescents, de setze a vint anys, i una desena d'adults, han estudiat un llibre meu fet d'exercicis d'estil. He de reconèixer que, aquest dia, tinc un xic de por escènica. Perquè ja veig que alguns parlen molt bé el català, que a d'altres els costa més, però tinc la sensació que per a gairebé tots deu ser una llengua apresa a l'escola i no gaire practicada a la vida corrent. I m'estressa de pensar que potser, amb el meu accent, no em faré entendre prou bé. Prejudici imbècil. Un altre prejudici: jo, que sóc fill de família humil en què la cultura era una mena de concepte extraterrestre, tinc por que aquests alumnes, a priori de famílies humils i de recorregut escolar que imagino caòtic, s'avorreixin a davant meu.

Per aquests dos prejudicis imbècils, m'he de disculpar. Però si parlo de tot això no és només per la complicitat gairebé immediata que vaig sentir que s'instal·lava entre tots nosaltres. Ni perquè va ser una de les presentacions més energètiques que hagi fet mai en un recinte escolar, amb un retorn espectacular, d'ells cap a mi, d'energia positiva d'alta graduació. És perquè em van fer el regal inestimable de l'esperança.

Era allà, a l'Hospitalet de Llobregat, on el català pot semblar-hi tan absent, a vegades tan prescindible. Fins i tot alguns dirien, equivocant-se, que hi és inútil. Tot va venir de la intervenció d'una noia que em va preguntar quina era la més gran satisfacció que havia tingut amb aquest llibre. No vaig rumiar gens abans de respondre-li, ja que fa uns quants mesos que ho tinc clar i per això va dir-li, més o menys, això: que aquests exercicis d'estil semblen haver demostrat a alguns lectors la gran flexibilitat i riquesa interior de la llengua catalana i que, havent-se adonat d'aquesta flexibilitat i d'aquesta riquesa, s'han sentit més orgullosos d'aquesta llengua. Llavors, vaig dir, crec que aquest llibre ha fet pujar l'autoestima lingüística d'alguns catalanoparlants, ja que, com se sap, no tots tenen aquesta autoestima en un nivell prou alt. I, vaig insistir, parlo també de catalans que són catalans des de fa vuit segles, no només de nouvinguts o de segona generació. Per això, vaig acabar, si puc gosar pensar que un llibre meu ha fet pujar l'estima d'uns quants catalans en relació a la llengua, em sento més que ben pagat. Era una afirmació del tot sincera, nascuda de converses amb lectors diversos que em deixaven entendre que sense cap dubte aquest llibre els havia provocat aquest efecte positiu. I ja ho havia explicat algunes vegades en altres escenaris. Mai, però, no em vaig sentir tan commogut com aquell dia, a l'Hospitalet del Llobregat, quan una vegada dit això, els alumnes, de colors de pells diversos, de llengües maternes diferents i de recorregut escolar que imagino caòtic, tot d'una, van aplaudir-me. I no crec que m'aplaudien a mi, crec que aplaudien la llengua catalana, perquè també és la seva llengua. Sí, tot comença a l'Hospitalet.