La factura

Tarda quatre anys a arribar. Però la factura arriba inexorablement cada quatre anys. I si no, que li ho preguntin al tripartit i als nombrosos pactes que fa quatre anys s'havien fet arreu del territori. No en queda ni un. En cap ciutat de més de vint mil habitants no es manté cap pacte entre el PSC, ERC i IC. El sistema electoral és imperfecte –en algunes coses tenen raó els indignats acampats, i els no acampats, que encara són més– però el temps posa coses a lloc. Els pactes poc clars, antinaturals, que no respecten la voluntat dels electors, acaben passant factura. Ens omplim la boca aquests dies dient que els partits fan el que volen i que no respecten la voluntat dels ciutadans. I no és del tot cert. Perquè després votem i les coses es tornen a posar a lloc. Tots i cadascun de nosaltres coneixem pactes al territori –de tots els gustos i de tots els colors– que anaven contra alguna cosa, que eren poc naturals. I ara hem vist com l'aigua tornava a mare. El País Basc ha viscut molts anys amb un pacte antinatura contra uns quants. Bildu se'n surt, es pot presentar i obté 74 majories absolutes, i Juan Karlos Izagirre governa des d'ahir a San Sebastià. Les coses tornen a lloc. Per això és important que els pactes es puguin explicar, i que se signin amb tota la transparència del món. Amb llum i taquígrafs. Per això estaria bé saber què hi ha darrere del pacte CiU-PP i les connexions Badalona-Diputació de Barcelona i pressupostos. No qui ha pactat i quins canvis de cromos s'han fet col·locant-ne un o un altre aquí o allà, sinó què s'ha pactat. A canvi de què? Com? Quan? Potser CiU no ho explicarà mai. S'hi juguen –o no– la factura.