Com en Pep, va aguantar

S'han fixat en una espècie d'asses­sor polític amb ulle­res blan­ques que surt al Polònia de TV3? És cari­ca­tura d'una sèrie de clixés sobre aquests pro­fes­si­o­nals, amb una picada d'ullet a un de con­cret: Joan Maria Piqué, cap de premsa del pre­si­dent, Artur Mas. Ell, fins fa no gaire gas­tava aquest model d'ulle­res poc dis­cre­tes. Però quan el seu cap va esde­ve­nir pre­si­dent, va dei­xar les ulle­res de mun­tura blanca i les va can­viar per unes de pasta però trans­pa­rents. “Ara toca dis­creció”, va dir, tot i que ell no passa pre­ci­sa­ment dis­cre­ta­ment en molts dels plànols que Mas pro­ta­go­nitza en els mit­jans. L'han vist, segur, en molts tele­notícies o en mol­tes foto­gra­fies de diari, just dar­rere del pre­si­dent. Com si li guardés les espat­lles davant la premsa. Si no ho han fet fins ara, fixin-se. És curiós. La majo­ria de caps de premsa dels líders polítics no són tan visi­bles. I el cas és que ell dime­cres pas­sat, tam­poc.

Per als qui ens fixem en aques­tes coses –per afició i perquè ens hi va el sou– va ser curiós veure el pre­si­dent Mas fent les seves pri­me­res decla­ra­ci­ons després de l'ater­ratge en helicòpter al Par­la­ment... sense en Piqué dar­rere. No hi era. Mas arri­bava a la pri­mera planta del Par­la­ment amb la seva pre­si­denta –i el seu cap de premsa, Pep Escudé–, i va res­pon­dre la pre­gunta d'una múrria peri­o­dista de TV3. El pre­si­dent estava indig­nat amb els indig­nats. El seu posat era d'enuig evi­dent, i encara estava aga­fant una mica d'aire després de pujar esca­les. A palau, a la plaça de Sant Jaume, n'hi va haver que es van posar les mans al cap.

“No era ni el lloc ni el moment perquè el pre­si­dent fes unes decla­ra­ci­ons”, va veure clar un dels spin doc­tors del pre­si­dent. Si en Piqué hi hagués estat, pot­ser aques­tes breus parau­les no s'hau­rien produït, perquè ell hau­ria ges­ti­o­nat amb la peri­o­dista el moment “idoni” de fer-ho. Però els indig­nants dels indig­nats havien posat setge al Par­la­ment, i el pre­si­dent, la pre­si­denta, els con­se­llers i uns pocs líders més hi havien d'anar acce­dint-hi en helicòpter. Els seus equips havien d'espe­rar torn o bus­car altres vies d'accés. I el cas és que sense aquests pro­fes­si­o­nals els líders són més espon­ta­nis però llu­ei­xen menys. Sí, menys i tot.

Però la maquinària comu­ni­ca­tiva del govern de Mas fa un cert temps que va començar a aga­far el ritme que tot­hom li recla­mava. I van “arre­glar” aque­lla pri­mera imatge del pre­si­dent cris­pat. El con­se­ller d'Inte­rior, Felip Puig, tenia pre­vista una roda de premsa infor­ma­tiva per a mig matí, però els homes de Mas van deci­dir que a qui tocava fer roda de premsa era al pre­si­dent. Amb faris­tol, ja havent pogut refle­xi­o­nar què dir i con­tro­lant l'espai, amb els nois de la premsa als seus escrip­to­ris i pre­gun­tant orde­na­da­ment. “Era un moment per pro­jec­tar un mis­satge de país, no poli­cial. I el pre­si­dent ho va fer molt bé”, es feli­ci­tava hores després un dels res­pon­sa­bles de Comu­ni­cació del palau.

Pep Guar­di­ola, home indis­cu­ti­ble­ment de moda, també ha fiblat alguns dels mem­bres de Comu­ni­cació del govern. Tro­ben que han seguit un procés sem­blant al de l'entre­na­dor blau­grana: “Va començar amb un empat i una der­rota, i tot­hom el va cri­ti­car. Però va saber aguan­tar la pressió, va per­sis­tir, i després tot­hom li ho ha reco­ne­gut. Nosal­tres vam aguan­tar molta pressió els pri­mers mesos, i ara en reco­llim fruits”. Com els dipu­tats asset­jats pels into­le­rants a les por­tes del Par­la­ment. Ningú no va caure a con­tes­tar. Van aguan­tar la pressió i tots ells, en pack, van sor­tir gua­nyant en imatge. Perquè en política això de la imatge és molt impor­tant. Gai­rebé tant com saber aguan­tar la pressió.

@toni­aira
aaira@​avui.​cat