Articles

La cobdícia dels europeus

“Si una realitat és un mirall per la resta del món, aquesta realitat és Europa. Per això, potser, hi ha tants intents d'erosionar el seu lideratge institucional
en el món”

Europa pre­senta avui una estampa de des­mo­ra­lit­zació envol­tada per la cobdícia, el fracàs de les polítiques econòmiques, la fra­gi­li­tat de l'euro i les ten­si­ons entre el països del nord i les pobla­ci­ons del sud ofe­ga­des per les con­seqüències de la crisi amb les seves reta­lla­des i ajus­tos radi­cals. Europa, i més con­cre­ta­ment la zona euro, sem­bla esbot­zar-se per l'ortodòxia dels bancs cen­trals euro­peus, per les reco­ma­na­ci­ons can­vi­ants del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal i pels deu­tes adqui­rits per eco­no­mies que van esti­rar més el braç que la màniga durant molt temps. Els que pen­sem que la crisi d'Europa s'arre­glarà amb més Europa, més com­pli­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal, més pen­sar en el con­junt que en els pro­ble­mes con­crets i par­ti­cu­lars, ho tenim difícil aquests dies en què la pau mun­dial, l'esta­bi­li­tat econòmica i finan­cera sem­bla que recai­guin sobre Europa. No n'hi ha per tant. La crisi no ha tin­gut el seu epi­cen­tre a Europa sinó a Wall Street, que sem­bla voler impo­sar les mesu­res terapèuti­ques a un mal pro­vo­cat pre­ci­sa­ment pels seus alts exe­cu­tius, la majo­ria dels quals ocu­pen els matei­xos càrrecs, o millors encara, que el 2008.

Vull recor­dar el dis­curs de Jorge Semprún, tras­pas­sat fa uns quants dies, que pen­sava en Europa com la millor solució per evi­tar els dramàtics con­flic­tes del segle pas­sat. Deia Semprún que “el meu cas és el d'un antic leni­nista, que era, per tant, auti­eu­ro­peu, que des­co­breix com en el pro­jecte euro­peu s'obre un horitzó pos­si­ble per prac­ti­car una democràcia radi­cal. La trans­for­mació es pro­du­eix quan, essent comu­nista, m'enfronto amb la rea­li­tat espa­nyola i des­co­breixo que és més impor­tant la democràcia, amb capi­ta­lisme i mer­cat, que els hipotètics avenços soci­als d'una dic­ta­dura del pro­le­ta­riat”. Afirma Semprún que Europa no fou un invent de les esquer­res, sinó dels demo­cra­ta­cris­ti­ans que con­ver­ti­ren Ale­ma­nya i França en el gran motor d'un pro­jecte supra­na­ci­o­nal que féu de la democràcia un dels seus pilars essen­ci­als.

Europa s'ha anat fent a poc a poc, dos pas­sos enda­vant i un enrere, amb cri­sis gai­rebé endèmiques, amb lide­rat­ges de gran nivell i amb per­so­nat­ges gri­sos i sense carisma, amb èpoques d'esplen­dor econòmica i amb situ­a­ci­ons crítiques com la que ens toca viure avui. Què és el més impor­tant? Al meu enten­dre és que Europa ja no és la incu­ba­dora de guer­res inter­nes i exter­nes. No és el cen­tre del poder polític en el món. Però si una rea­li­tat és un mirall per a la resta del món, aquesta rea­li­tat és Europa. Per això, pot­ser, hi ha tants intents d'ero­si­o­nar el seu lide­ratge ins­ti­tu­ci­o­nal en el món.

Quan, l'any 1918, Woo­drow Wil­son, Lloyd George i Geor­ges Cle­men­ceau, els ven­ce­dors de la Gran Guerra, s'asse­ien a París a fir­mar el Trac­tat de Ver­sa­lles, con­tro­la­ven el món. Tenien la facul­tat d'ator­gar el dret d'un poble a tenir estat, repar­tien els ter­ri­to­ris euro­peus que havien for­mat part dels qua­tre impe­ris vençuts, traçaven les fron­te­res i deci­dien qui gover­na­ria en els nous països. També deci­dien com es divi­di­ria l'Ori­ent Mitjà i tots els ter­ri­to­ris de les potències cai­gu­des. Això cer­ta­ment ja no és així. Europa ha après molt de les seves erra­des i ara estem en un moment en què és més neces­sari que mai repas­sar el pas­sat per evi­tar equi­vo­ca­ci­ons que ens puguin por­tar als vells enfron­ta­ments, sem­pre latents al con­ti­nent al llarg de la història. Hem après a con­viure en la diver­si­tat i pas­sem la major part de les nos­tres vides en com­pa­nyia de la diferència. Això no vol dir, natu­ral­ment, que cadascú no hagi de ser res­pon­sa­ble dels seus actes, tant en l'àmbit per­so­nal, com en el col·lec­tiu i el naci­o­nal.

La idea que grecs, irlan­de­sos i por­tu­gue­sos han pagat cara la seva gosa­dia de con­ver­tir-se en naci­ons riques amb els diners dels altres és ben certa. Però no és menys certa la pràctica dels bancs euro­peus i ame­ri­cans, però sobre­tot fran­ce­sos i ale­manys, de voler fer grans for­tu­nes amb les con­di­ci­ons amb què dipo­si­ta­ven els seus diners en aquests petits països, als quals se'ls per­me­tia una gran rela­xació de les seves regles finan­ce­res. Ha estat la cobdícia de tots ple­gats, d'estats, de bancs, d'ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res, de governs i de par­ti­cu­lars el que ha des­fi­gu­rat aque­lla idea tan genuïnament enri­qui­dora de la soli­da­ri­tat entre pobles, cul­tu­res i cre­en­ces del gran mosaic de països que for­mem part avui dela Unió Euro­pea i de les seves sub­di­vi­si­ons, com és la zona euro.

A nosal­tres no ens queda més remei que ser euro­peis­tes. No veig cap altra sor­tida per a una soci­e­tat com la cata­lana, en què, per vocació i per història, sem­pre hem vol­gut aga­far-nos en ali­ats euro­peus, encara que en l'hora deci­siva de la Guerra de Suc­cessió fóssim aban­do­nats pels austríacs i també pels angle­sos, tal com es fa palès en aquell pam­flet, The deplo­ra­ble his­tory of the Cata­lans. Tant se val. En aquests moments en què sem­bla que la cobdícia i els diners ho són tot, també dins d'aque­lla certa idea d'Europa que molts tenim cal rei­vin­di­car la política i la seva com­ple­xi­tat, el res­pecte a l'altre amb totes les seves difi­cul­tats, defen­sar les ins­ti­tu­ci­ons i fer d'Europa el lloc comú on s'apa­guin totes les gus­pi­res que tan sovint han cau­sat violència i des­trucció.

Ja sé que no és qüestió de bons desit­jos ni de som­nis. Pot­ser ens hem d'acos­tu­mar que Europa no sigui només una cen­tral de dis­tri­bució de fons i d'ajuts. Això és molt neces­sari però no és el més impor­tant. Encara que sem­bli ino­portú, vull recor­dar el que Hel­mut Kohl digué a la Uni­ver­si­tat de Lovaina, just abans de dei­xar la can­ce­lle­ria: que la seva aposta per Europa era que no hi hagués més guer­res al segle XXI. Hi estic molt d'acord. El pro­blema no és l'euro. El pro­blema és la con­vivència, la pau i el progrés entre tots els pobles que for­mem part d'una mateixa civi­lit­zació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.