Articles

Enterradors del nacionalisme

“Segons Sánchez Piñol, la majoria de nacionalismes s'han produït arran de la constitució dels estats nació (funestos per a les identitats minoritàries)”

Periòdica­ment apa­rei­xen arti­cles, sobre­tot en deter­mi­nada premsa, que par­len de la mort o de la necessària mort del naci­o­na­lisme. Fa uns mesos era Toni Soler qui escri­via que el naci­o­na­lisme català havia mort, perquè el con­si­de­rava superat: apro­xi­ma­da­ment deia que vivim en un país post­na­ci­o­na­lista on les essències i el debat iden­ti­tari han donat pas al debat sobre l'estat propi, seguint en part la tesi de l'època dau­rada de Carod-Rovira, en què el polític pro­cla­mava que ell era inde­pen­den­tista però no naci­o­na­lista. La mateixa tesi que va ser­vir (inne­cessària­ment) per expli­car o excu­sar la inves­ti­dura del pre­si­dent Mon­ti­lla, i que asso­ci­ava el naci­o­na­lisme a la into­lerància, el tan­ca­ment i la bar­re­tina. La para­doxa era que Toni Soler escri­via això, que el naci­o­na­lisme havia mort, just el mateix dia que CiU gua­nyava de forma incon­tes­ta­ble les últi­mes elec­ci­ons cata­la­nes. Sí: una fede­ració naci­o­na­lista.

   
Ara lle­geixo que Albert Sánchez Piñol, en el mateix mitjà escrit, ha mos­trat la seva pre­o­cu­pació per l'ús del terme. L'autor de La pell freda, que és antropòleg i que ha escrit ben sovint sobre la tendència de les comu­ni­tats huma­nes a rebut­jar la diferència, diu que l'ofèn que el trac­tin de naci­o­na­lista perquè ell no vol envair Polònia. De fet Woody Allen no va par­lar del naci­o­na­lisme ni dels naci­o­na­lis­tes en cap moment, com afirma Sánchez Piñol, sinó que es va limi­tar a dir que cada vegada que escol­tava Wag­ner li venien ganes d'envair Polònia. Però és clar que Sánchez Piñol detecta una asso­ci­ació uni­ver­sal del naci­o­na­lisme amb el nazisme i cer­ta­ment Wag­ner va tenir una clara influència musi­cal en Hit­ler. De fet, l'arti­cle és clar en un sen­tit: el naci­o­na­lisme és “una ide­o­lo­gia funesta, pèrfida i sag­nant” (sic) perquè equi­val a dir “nosal­tres som millors perquè som nosal­tres”.

No he vol­gut anar al Dic­ci­o­nari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, no fos que se'm titllés de tan­cat o (encara pit­jor) d'escol­tar música de Wag­ner: per això he anat a la Wiki­pe­dia, que diu que el naci­o­na­lisme és una ide­o­lo­gia política que con­sis­teix en una forta iden­ti­fi­cació d'un grup d'indi­vi­dus amb un ens polític defi­nit en ter­mes naci­o­nals. Les vari­ants ultres, arro­gants o exclo­ents del naci­o­na­lisme hi apa­rei­xen, és clar, però no com a defi­nició prin­ci­pal. Segons Sánchez Piñol, la majo­ria de naci­o­na­lis­mes s'han produït arran de la cons­ti­tució dels estats nació (funes­tos per a les iden­ti­tats mino­ritàries), en la reu­ni­fi­cació d'alguns estats moderns durant el segle XIX o bé en un ves­sant expan­siu o impe­ri­a­lista. Això fa prou lleig per recon­si­de­rar, segons ell, la ter­mi­no­lo­gia emprada a Cata­lu­nya: com que a França, a Angla­terra o a Ale­ma­nya el terme té una inter­pre­tació nega­tiva, cal­dria que ens ho féssim mirar.

Evi­dent­ment que nego la major: no entenc que, vivint on viu, Sánchez Piñol pugui com­pa­rar en un mateix arti­cle el naci­o­na­lisme català amb l'impe­ri­a­lisme, el nazisme, el tan­ca­ment, la into­lerància o els aires de gran­desa. Estic segur que no ha vol­gut escriure això, ja que d'altra banda el meu to seria molt dife­rent. Sánchez Piñol indica, això sí, que paguem un preu des­me­su­rat en ter­mes d'imatge inter­na­ci­o­nal cada vegada que ens pro­cla­mem naci­o­na­lis­tes. I si jo negava la major, també ara nego la menor: tot­hom al món (tot­hom que mereixi una inter­lo­cució) sap dife­ren­ciar entre un naci­o­na­lista i un nazi, entre un soci­a­lista i Sta­lin, entre un libe­ral i un ultra­li­be­ral. Lle­gir més enllà del titu­lar groc és ben fàcil (a banda de neces­sari) per a les per­so­nes que sen­zi­lla­ment han anat a una escola.

El que és sor­pre­nent (i sos­pitós) és aquesta dèria funerària amb el naci­o­na­lisme català. Ni crec que sigui del tot honest pro­cla­mar-se inde­pen­den­tista i no naci­o­na­lista (va ser ERC qui va apro­var quo­tes del 50% català al cinema) ni crec que haguem d'aver­go­nyir-nos de tenir polítics i política naci­o­na­lis­tes. Al con­trari, crec que aquest terme ens ha aju­dat perquè ha aglu­ti­nat prou sim­pa­ties per ser prou fort, prou resis­tent, prou inte­gra­dor i prou cons­truc­tiu. Ser naci­o­na­lista és, i ara sí que agafo el dic­ci­o­nari (amb la Novena de Beet­ho­ven de fons), pro­pug­nar o afa­vo­rir la uni­tat i la inde­pendència d'una nació. L'auto­a­fir­mació no té res a veure amb la supe­ri­o­ri­tat: jo he lle­git mol­tes més pàgines de Jordi Cabré que de Sánchez Piñol, però no em veu­ran mai entrar a dis­cu­tir l'afir­mació que ell és molt millor escrip­tor que jo.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.