Almodóvar en estat pur

Ja feia més de deu anys que ron­dava pel cap de Pedro Almodóvar la idea d'adap­tar la novel·la de Thi­erry Jon­quet Taràntula (Bro­mera la publi­carà aviat en català). També feia temps que el direc­tor i Anto­nio Ban­de­ras, que no roden junts des de fa 21 anys a Átame, bus­ca­ven qua­drar les agen­des per tor­nar a tre­ba­llar junts. Tots dos s'han unit, final­ment, i amb Elena Anaya com a copro­ta­go­nista han tirat enda­vant un pro­jecte que s'allu­nya del mate­rial lite­rari ori­gi­nal per situar-se a l'òrbita d'Almodóvar i trac­tar alguns dels seus temes habi­tu­als: les pas­si­ons, el dolor, la bellesa, la iden­ti­tat...

Es tracta, doncs, d'una pel·lícula 100% Almodóvar. A pesar que no per­tany al gènere que més ha freqüentat. Si habi­tu­al­ment es mou entre el melo­drama i la comèdia, La piel que habito té com a ingre­di­ents prin­ci­pals el drama i el thri­ller, flir­te­jant amb el gènere de ter­ror; però no se situa tant en aquest ter­ri­tori com sem­bla insi­nuar el tràiler que el publi­cita.

Anto­nio Ban­de­ras inter­preta un cirurgià plàstic que té tan­cada una dona (Elena Anaya) al soter­rani de casa seva, amb la com­pli­ci­tat de la seva mare (Marisa Pare­des). No convé reve­lar més infor­mació de l'argu­ment, perquè inclou diver­sos girs i sor­pre­ses. El fes­ti­val de Canes va aco­llir l'estrena mun­dial del film, el maig pas­sat. No es va endur cap premi, però va ser aplau­dit, i no va dei­xar indi­fe­rent ningú.