Hotels, fondes i bars

En els anys de la jove­nesa, recordo que hi havia qua­tre hotels a la nos­tra ciu­tat. Con­cre­ta­ment, els hotels d'Ita­li­ans i del Cen­tre, al car­rer dels Ciu­ta­dans, tots dos pro­pi­e­tat dels ger­mans ita­li­ans Lasoli-Anto­ni­etti. L'altre era l'Hotel del Comerç, situat al car­rer de l'Alba­reda, que era pro­pi­e­tat dels senyors Ylla i Morè (aquest dar­rer era el pare del que va ser bon com­pany de peri­o­disme de Fran­cesc Morè i Bar­dera) i, final­ment, la Fonda de Sant Antoni (que més tard es va con­ver­tir en Hotel Penin­su­lar), regen­tada per la família Nico­lazzi, esta­blerta al començament del car­rer Nou. Caldrà fer una mica d'història d'aquests qua­tre hotels que, en aquells temps, tenien una gran importància ciu­ta­dana.

L'Hotel Ita­li­ans era el millor de tots quant a la qua­li­tat de les seves ins­tal·laci­ons hote­le­res. Tal com hem dit, estava situat al bell mig del car­rer de Ciu­ta­dans. Tenia una entrada àmplia i luxosa, amb una esca­li­nata de mar­bre fins al pri­mer pis, on hi havia el gran men­ja­dor. Aquest Hotel després va estar a cura de la família Gim­ber­nat i fa pocs anys va tan­car les por­tes. Als bai­xos de l'Hotel hi havia, a més de les cot­xe­res, una fàbrica de gel que en els seus temps va tenir molta importància i la seva pro­ducció en bar­res de gel era molt sol·lici­tada per diver­sos esta­bli­ments hote­lers, els bars de la ciu­tat i roda­lies. Els seus salons pri­vats havien estat uti­lit­zats pels prin­ci­pals par­tits polítics d'aquell temps (libe­rals, con­ser­va­dors, la Lliga Regi­o­na­lista i fins els car­lins, com a cen­tre elec­to­ral a les con­vo­catòries d'elec­ci­ons gene­rals. Recordo per­fec­ta­ment com els Srs. Cambó, Ven­tosa, Estel­ric, Duran i Ven­tosa, Vallès i Pujals, Ber­tran i Musitu, etc., eren cli­ents habi­tu­als de l'Ita­li­ans. També recordo que quan va venir a Girona el famós polític carlí en Joan Vàzquez de Mella, un dels par­la­men­ta­ris més eloqüents, es va hos­tat­jar a l'hotel. També direm que a les elec­ci­ons del 1931, els de la Lliga van esta­blir-hi el quar­ter gene­ral de la seva cam­pa­nya elec­to­ral. En resum, l'Ita­li­ans va tenir l'època dau­rada pels volts dels anys vint, i més tard va tenir una gran dava­llada, que va deter­mi­nar el tan­ca­ment del negoci. L'Hotel del Cen­tre, que encara exis­teix, és ins­tal·lat en un edi­fici vell prop de la plaça del Vi, a cura de la família Camps, que al llarg dels anys han ofert una cuina caso­lana molt esti­mada per la seva cli­en­tela. També és un hotel ins­tal·lat en el pri­mer pis, i els bai­xos els apro­fi­ten com a garatge. Quan l'Hotel del Comerç del car­rer de l'Alba­reda va des­a­parèixer, fa una colla d'anys, els seus locals els va ocu­par el Grup Gironí. Final­ment, tot l'edi­fici va ser des­truït per cons­truir-hi un edi­fici comer­cial. En el seu temps, la seva cuina era molt esti­mada pels gur­mets giro­nins, puix que el Sr. Morè era un gran cui­ner, i el Sr. Ylla (que pesava prop de dos-cents qui­los), era un sim­ple soci capi­ta­lista.

Resta par­lar de l'Hotel de Sant Antoni, que ha tin­gut una importància cab­dal dins l'esde­ve­ni­dor de la ciu­tat, ja que pels seus salons hi ha des­fi­lat el millor del comerç gironí. Emplaçat al començament del car­rer Nou, l'Hotel Sant Antoni tenia els men­ja­dors al pri­mer pis, el cafè res­tava als bai­xos i era molt con­cor­re­gut, espe­ci­al­ment els dis­sab­tes al mig­dia, que es con­ver­tia en una veri­ta­ble llotja comer­cial, on es trac­tava amb gra, avi­ram, ous, bes­tiar i tot el que cons­ti­tu­eix la gran vida del mer­cat gironí tra­di­ci­o­nal. Dis­sab­tes i diu­men­ges, s'hi ser­vien els ano­me­nats “dinars de duro” que sem­pre van ser molt famo­sos i con­cor­re­guts. L'home fort de la casa va ser el senyor Joa­net –d'ori­gen italià– i més tard el seu fill Ramon. Avui és en mans del matri­moni Lara-Nico­lazzi. Fa molts anys, va can­viar el nom d'Hos­tal de Sant Antoni pel més fla­mant d'Hotel Penin­su­lar, que avui encara con­serva i té una cli­en­tela fixa, espe­ci­al­ment de viat­jants de comerç, tot i que actu­al­ment s'ha con­ver­tit en sim­ple residència i ha tan­cat la cuina. Llàstima. Coses del temps. A més d'aquests qua­tre hotels, hi havia altres esta­bli­ments més modes­tos però que també gau­dien d'una cli­en­tela nom­brosa. Recor­dem, entre d'altres, la Fonda Fel­gue­res, al car­rer de la Neu (avui des­a­pa­re­guda); la Fonda Perich, a la plaça Marquès de Camps, i la Fonda de Ca la Mari­eta a la plaça de Sant Agustí, que encara sub­sis­tei­xen; la Fonda La Marina, de la plaça del Car­ril; la Fonda Bar­net de la plaça del Molí i tan­tes d'altres que farien la llista ina­ca­ba­ble. Es veu que la gent –com actu­al­ment– esti­mava la gas­tro­no­mia.

A part de les Fon­des i Hotels, també podríem par­lar de les cases de men­jars i dels res­tau­rants, que en aquells temps tenien cura espe­ci­al­ment de la cuina cata­lana a més dels plats caso­lans, ja que encara no havia arri­bat el bon tast de la cuina fran­cesa. Va ser a par­tir de la guerra euro­pea de l'any 1914 quan va començar l'admi­ració per la cuina dels nos­tres veïns, molts dels quals van arri­bar a l'Estat espa­nyol tot fugint de la invasió ale­ma­nya. Entre els res­tau­rants acre­di­tats, cal ano­me­nar el Res­tau­rant Norat (on avui hi ha l'agència Bigas, a la Ram­bla) el Res­tau­rant Negre (on hi ha els Magat­zems Escat­llar); el Res­tau­rant Bar­ris, que pri­mer va estar a la plaça del Gene­ral Marvà i després es va esta­blir a sota dels por­xos de la Ram­bla i va tenir molt d'èxit per la seva cuina, molt acu­rada. Avui hi ha el Banc Atlàntic. Par­laríem del res­tau­rant de l'Estació, que és on la família Arge­mir feia les delícies dels bons gur­mets. També par­laríem de Ca la Mari­eta, a la plaça de Sant Agustí, així com també de ca l'Argadà i Can Met, a davant de l'Escor­xa­dor; així com de ca l'Anda­let, al car­rer de Sta. Clara, i tants d'altres, que són més o menys impor­tants. Tam­poc no podríem obli­dar el Res­tau­rant Perich, a la bai­xada del Pont de Pedra, que avui ja ha des­a­pa­re­gut. Un altre dia podríem par­lar dels meren­de­ros dels vol­tants de la ciu­tat, perquè també tenen la seva història i també és ben giro­nina –amb perdó d'en Met Cadiré–.