Esplendor silenciós

Des que The artist es va pre­sen­tar al pas­sat Fes­ti­val de Canes, cada vegada sem­bla més a prop la pos­si­bi­li­tat que una pel·lícula muda tri­omfi als Oscar. Així ho augura la llista de pre­mis que s'ha endut: millor actor (Jean Dujar­din) al cer­ta­men francès, millor film segons la crítica de Nova York, premi del públic de Sant Sebastià... Dar­rere aquest pro­jecte apa­rent­ment quimèric, que va néixer quan el feno­men d'Ava­tar des­fer­mava la febre del 3D, hi ha la volun­tat del cine­asta francès Mic­hel Haza­ni­vi­cius. “Els grans direc­tors mítics que més admiro pro­ve­nen del cinema mut: Hitch­cock, Lang, Ford, Lubitsch, Mur­nau...”, afirma Haza­ni­vi­cius, direc­tor de pel·lícules com OSS 117: El Cairo, nido de espías i la seva seqüela. L'atreia aquesta forma tan espe­cial d'expli­car històries, un cinema emo­ci­o­nal, sen­so­rial, que es basa sobre­tot en la imatge, i va idear un argu­ment que encaixa per­fec­ta­ment amb aquesta nar­ra­tiva: una història d'amor sen­zi­lla, pura, entre una estre­lla del cinema mut en decadència i una nova estre­lla del cinema sonor. La ingenuïtat de la història evoca la innocència del pri­mer amor i esta­bleix un paral·lelisme per­fecte amb el cinema, que ha evo­lu­ci­o­nat des de l'ado­lescència dels films muts al cinisme i la super­fi­ci­a­li­tat del cinema actual.