Ian Paisley

Arran de la mort, als 88 anys, de qui fou el gran líder del Par­tit Democràtic Uni­o­nista (DUP) i exmi­nis­tre prin­ci­pal de l'Uls­ter, el reve­rend pres­bi­terià Ian Pais­ley, Lord Bann­side, lle­geixo un com­mo­ve­dor arti­cle de Gerry Adams al diari The Guar­dian, bastió en paper del labo­risme britànic. Un arti­cle que hau­ria estat impen­sa­ble el 1971, quan Pais­ley va fun­dar el DUP i es va con­ver­tir en el líder dels uni­o­nis­tes nord-irlan­de­sos més radi­cals, els cone­guts com a pays­leyis­tes, els quals, a més, van ali­men­tar tota mena d'orga­nit­za­ci­ons para­mi­li­tars: Third Force, Uls­ter Resis­tence i Uls­ter Defence Asso­ci­a­tion, per exem­ple. Pais­ley va ser cone­gut com a Dr. No per la seva nega­tiva a nego­ciar durant anys amb l'Exèrcit Repu­blicà Irlandès (IRA). Pais­ley va ser, a més, molt crític amb el procés de pau a Irlanda del Nord que va cul­mi­nar amb els acords del Diven­dres Sant del 1998. Va posar totes les tra­ves pos­si­bles al diàleg des que el 1985, davant de l'ajun­ta­ment de Bel­fast, pro­nunciés aquell Never, never, never que li valgué el sobre­nom per refu­sar l'acord angloir­landès de devo­lució de poders a la província i que van sig­nar la pre­mier britànica Mar­ga­ret Thatc­her i el taoi­se­ach irlandès Gar­ret Fitz­Ge­rald.

“Pais­ley serà recor­dat –escriu Adams– pels temps dolents, però després de dècades de des­a­cord va voler cons­truir un nou futur per a tot­hom basat en el res­pecte i el diàleg. També se l'ha de recor­dar per això.” De veri­tat que un arti­cle com aquest xoca molt si hom pensa en el pas­sat. Quan vaig anar a Irlanda del Nord amb motiu dels acords de pau i de les elec­ci­ons poste­ri­ors, els arti­cles que vaig escriure en aquest mateix diari inten­ta­ven repro­duir el ter­ror psi­cològic que pre­nia la ciu­tat. Com vaig escriure a Guerra i pau a Bel­fast (Avui, 03-07-98), “les anàlisis dels con­flic­tes ten­dei­xen sem­pre a obser­var només l'àmbit de la política. I en un con­flicte, sigui llarg o sigui curt, la política no ho és tot. Poques vega­des, doncs, els ana­lis­tes pre­nen en con­si­de­ració el que podríem ano­me­nar fac­tor humà. Hom oblida sovint que les idees són un reflex de la nos­tra con­dició d'indi­vi­dus soci­als i, per tant, que la cau­sa­li­tat, per dir-ho així, psi­cològica també compta a l'hora de pren­dre deci­si­ons col·lec­ti­ves.” Oh, i tant, si compta! Ja s'ha vist. Tot ter­ror psi­cològic pretén des­truir la resistència de l'adver­sari.

La qüestió és que amb Pais­ley es va pro­duir una mutació impen­sa­ble, que va arri­bar després de la que ja havien hagut de fer els antics coman­dants de l'IRA, Gerry Adams i Mar­tin McGuin­ness. Va ser con­cre­ta­ment el 2007. El Sinn Féin havia començat un procés de replan­te­ja­ment glo­bal a la dècada, deses­ti­mant la via armada com a solució del con­flicte. L'IRA, almenys la facció majo­ritària, sem­pre va adme­tre les deci­si­ons que pre­nien en aquest sen­tit els “polítics”. L'esquerra abert­zale ho ha imi­tat gai­rebé fil per randa, encara que el govern espa­nyol con­tinuï enca­par­rat, com ho va estar durant anys Pais­ley, a des­con­fiar del gir polític i paci­fista dels antics ter­ro­ris­tes. Però Pais­ley va començar a fer el tomb just després de gua­nyar les elec­ci­ons del 26 de novem­bre de 2003. A par­tir d'aquell moment, amb el Sinn Féin com a ter­cer par­tit de l'Assem­blea, tot va can­viar. Per començar, els líders del procés de pau, que ja no serien David Trim­ble, cap del par­tit mode­rat pro­tes­tant UUP i segona força de la cam­bra, ni Mark Durkan, el subs­ti­tut de John Hume al cap­da­vant del catòlic SDLP, l'històric diri­gent dels catòlics paci­fis­tes i que havia estat el gran pro­ta­go­nista de l'ano­me­nat “Hume-Adams pro­cess” que va abo­car a la treva per­ma­nent de l'IRA el 1994.

Arran d'unes noves elec­ci­ons el març de 2007, que foren nova­ment gua­nya­des pel DUP, que obtingué 36 escons, i pel Sinn Féin, amb 28, que va superar l'UUP, Gerry Adams i Ian Pais­ley van com­parèixer ple­gats davant la premsa per anun­ciar l'acord entre el DUP i el Sinn Féin per gover­nar la província, la pau a Irlanda del Nord va con­ver­tir-se en irre­ver­si­ble. Els grans ene­mics esde­ve­nien ali­ats, que és com si Mayor Oreja governés amb Arnaldo Otegi de segon. Una cosa impen­sa­ble, oi? Però de més ver­des en madu­ren. A Irlanda del Nord va ser pos­si­ble després d'anys de pati­ment i 3.526 morts entre 1969 i 2001. Un cost humà bru­tal que, tan­ma­teix, no ha impe­dit que al cap dels anys Gerry Adams escri­gui un sen­tit arti­cle de con­dol i que Mar­tin McGuin­ness plori la mort de qui final­ment fou el seu amic.