Assassins de memòria

Fa anys vaig anar a una escola de la Cata­lu­nya del Nord
on expre­so­ners que havien pas­sat pels camps de con­cen­tració nazis expli­ca­ven als alum­nes les seves vivències. Els puc ben asse­gu­rar que l'experiència era cor­pre­ne­dora. Els rela­ta­ven com els havien trans­por­tat, els ense­nya­ven els braços amb el número tatuat, a vega­des por­ta­ven la roba de pre­so­ners o alguna foto­gra­fia, i sobre­tot com havien des­a­fiat la mort enmig de la boge­ria cri­mi­nal hit­le­ri­ana. No sé si encara ho fan, però els puc ben asse­gu­rar que els joves que aquell dia eren a l'aula i jo mateix no ho obli­da­rem mai.

De fet, m'ha vin­gut al cap arran d'un arti­cle de l'exal­calde de Lon­dres Boris John­son en què, per apun­ta­lar els seus argu­ments a favor del Bre­xit, deia que la Unió Euro­pea té el mateix objec­tiu que Hit­ler: la uni­fi­cació del con­ti­nent sota una auto­ri­tat cen­tral. No és el pri­mer xim­plet que fa aques­tes ana­lo­gies ni serà l'últim. Fins i tot hi ha una llei, la de Godwin, que asse­gura que a mesura que una dis­cussió s'allarga, la pro­ba­bi­li­tat que apa­re­gui una com­pa­ració amb Hit­ler ten­deix a u.

Però la rei­te­ració en l'estu­pi­desa no ha de ser ni exi­ment ni ate­nu­ant. A mesura que des­a­pa­rei­xen els tes­ti­mo­nis dels crims come­sos pel naci­o­nal­so­ci­a­lisme hit­lerià, n'hi ha que volen amo­ro­sir la mal­dat, rela­ti­vit­zar la mas­sa­cre, difu­mi­nar les cam­bres de gas, els forns cre­ma­to­ris i els mili­ons d'homes, dones i nens que varen morir en mans dels nazis. Per no dis­tor­si­o­nar el seu record, els estu­di­ants euro­peus farien bé de visi­tar algun dels camps de la mort, tes­ti­moni ines­bor­ra­ble d'una tragèdia que si per­dem la memòria pot­ser es podria repe­tir.