Estem perduts

Vaig seguir les tres pri­me­res tem­po­ra­des de Lost i m'hi vaig dei­xar perquè nar­ra­ti­va­ment no s'aguanta per enlloc. És massa plena de cops d'efecte i sor­pre­ses que s'hau­rien d'expli­car per fets pas­sats, no pas per acci­ons futu­res. Crec que és una enga­nyifa i no entenc per què és una sèrie de culte. No arriba a la sola de sabata de cap sèrie produïda pels mags d'HBO. Cada cop que intento reen­gan­xar-me perdo l'esma. No és pas pels fets repe­ti­tius que s'hi nar­ren cícli­ca­ment, ni per la munió de per­so­nat­ges que hi han figu­rat. He lle­git obres molt més com­ple­xes i amb molts més per­so­nat­ges; m'havia fet els arbres genealògics d'obres de mol­tes pla­nes, amb per­so­nat­ges amb noms massa sem­blants de fills, pares i néts. Seguir Lost em sem­bla una pèrdua de temps i ja em comença a car­re­gar que es parli tant d'aquesta sèrie sobre­va­lo­rada. De les sèries, n'hauríem de par­lar un cop s'hagin can­cel·lat i en tin­guem tots els DVD i els podem veure seguits, con­clo­sos i resolts. I el pit­jor de tot és que els segui­dors es pen­sen que són el 2.0. dels nous for­mats de nar­ració. I allò que ado­ren no és res més que un remake post­mo­dern d'un film de sèrie B dels anys cin­quanta del segle XX, o d'algun còmic. I, fins i tot, usen ico­nes gas­ta­des. L'èxit em sem­bla equi­pa­ra­ble al d'Ava­tar en 3D.