zàping

«Karabudjan»

  • VÍDEO: Promoció de la ficció

Les altes expec­ta­ti­ves hau­rien d'estar pro­hi­bi­des. Quan una sèrie té un títol com Kara­bud­jan, la cosa pro­met, t'espe­res una ficció exòtica, dife­rent, sor­pre­nent, inno­va­dora. I en rea­li­tat ens hem tro­bat que l'única inno­vació és el nom. Kara­bud­jan, estre­nada aquest dimarts a la nit a Antena 3, té una pro­ducció molt cui­dada –ningú pot negar l'alta qua­li­tat tècnica– però la història no només no aporta res de nou sinó que no acaba d'engan­xar. És la típica història d'una noia des­a­pa­re­guda, aquí amb la trama moder­nit­zada (inter­net té un gran pes en la inves­ti­gació), i amb un pro­ta­go­nista anti­he­roi: Hugo Silva ara no fa de poli sinó de publi­cista (amb un fort peatge per­so­nal en la història), però actua com a home d'acció igual­ment. És una pro­ducció de sis capítols, un for­mat habi­tual als EUA però atípic aquí (aviat n'hi haurà una altra de sem­blant: Punta escar­lata, de Cua­tro). L'espec­ta­dor per­cep que no arriba a ser del tot sèrie però és més que una minisèrie (que aquí solen ser de dos capítols). A més del pro­blema de la manca d'hàbit, el prin­ci­pal escull en aquest cas, però, és sobre­tot la història: fa la sen­sació que és un tele­film allar­gat i això pot fer que sis capítols es facin llargs i pesats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.