El monitor

Al prin­cipi eren en blanc-i-negre i plens de làmpa­des, i tenien molta fusta. El tele­vi­sor és a punt de des­a­parèixer com a elec­tro­domèstic d'ús exclu­siu per guai­tar pro­gra­mes de tele­visió. Fa temps que va dei­xar de ser un moble volu­minós, al vol­tant del qual s'hi asseia la família tota a veure una pro­gra­mació única o, com a molt, una d'entre set canals.

Les pro­gra­ma­ci­ons exten­ses i espe­ci­a­lit­za­des dels satèl·lits, pri­mer, i de la TDT, després, van mul­ti­pli­car la dotació d'apa­rells a mol­tes cases i van dis­gre­gar famílies per tan­tes habi­ta­ci­ons com teles hi hagués. Un dia va arri­bar inter­net i va bai­xar el con­sum de pro­gra­mes de tele­visió en directe. Paral·lela­ment a l'evo­lució de la informàtica i les tele­co­mu­ni­ca­ci­ons, les pan­ta­lles d'ordi­na­dor van dei­xar de ser com el cap de l'ET, es van apla­nar. Les teles ja no són teles, són pan­ta­lles, moni­tors. Per nave­gar per la xarxa, per cer­car infor­mació amb meta­cer­ca­dors, començant pel Goo­gle, per veure vide­o­clips al Mys­pace, per recor­dar cançons anti­gues i veure xim­ple­ries pel You­tube, per exhi­bir-se a través del Face­book, per des­car­re­gar sèries per l'Emule, per seguir el món en directe i per jugar amb vide­o­con­so­les o el PC mateix. I de tant en tant per veure fut­bol en directe i algun DVD. Les teles són història.