El qüestionari Solà

Entre tots els elo­gis dedi­cats a Joan Solà aquests últims dies, un dels epítets més recur­rents ha sigut el d'“incòmode”. Per Tots Sants –una festa que, per res­pecte a la diver­si­tat, pot­ser hauríem d'ano­me­nar Tots els Regi­dors Muni­ci­pals–, a Cata­lu­nya Ràdio van eme­tre un Espe­cial Joan Solà, fet a par­tir d'unes entre­vis­tes més o menys recents en què l'home, amb molt de seny, res­po­nia les pre­gun­tes més sua­des i pin­to­res­ques amb un salu­da­ble “i jo què sé”. A Solà, el sul­fu­ra­ven les pre­gun­tes tòpiques, rei­te­ra­ti­ves i copi­a­des del manual Entre­vis­tar Joan Solà és fàcil si saps com (con­sul­ta­ble a la xarxa, a El racó del pas­ta­naga). També l'irri­ta­ven aque­lles pre­gun­tes que, per part del peri­o­dista, pres­su­po­sa­ven una res­posta deter­mi­nada, com ara la de la inde­pendència, una qüestió que s'ha con­ver­tit en una mena de doble vida ima­ginària que por­tem els cata­lans, un uni­vers paral·lel i idíl·lic (qual­se­vol dia algun peri­o­dista pre­gun­tarà: “Si Cata­lu­nya fos inde­pen­dent, seríem més alts?”). Per damunt de totes, n'hi havia una que no fallava mai: la de l'opti­misme sobre la salut de l'idi­oma. Lla­vors Solà ense­nyava les ungles. Com el com­prenc. Si algú em demana si sóc opti­mista, em poso de mala gaita i m'entren ganes de cri­dar “opti­mista, ta mare!” Però Solà no per­dia els ner­vis. Quan res­po­nia “aquesta pre­gunta que vostè m'ha fet és molt periodística”, calia inter­pre­tar-ho exac­ta­ment com un eufe­misme edu­cat i ama­ble en comp­tes d'“aquesta pre­gunta mer­dosa és una baja­nada com una casa”. Perquè després vagin dient que era un home incòmode.