‘Museo Coconut'

Heus ací la història d'una domes­ti­cació. En aquells temps de pro­fi­laxi humorística, d'acu­dits enva­sats al buit, dels repug­nants monòlegs del tinyós Club de la come­dia, van aparèixer uns mar­ci­ans que es van inven­tar l'idi­oma cha­nante, una seva memo­ra­ble sèrie de cele­bri­ties i van revo­lu­ci­o­nar a la seva manera l'adot­ze­nat pano­rama del moment. Això ho feien en una emis­sora que es deia Para­mount Comedy i que només veien uns quants per­duts. De mica en mica se'n va anar par­lant i La hora cha­nante va esde­ve­nir un pro­ducte de culte. Inter­net n'anava ple i va córrer com la pólvora a velo­ci­tat endi­mo­ni­ada.

Va arri­bar un moment en què els pode­ro­sos van saber detec­tar el talent d'aquells indi­vi­dus estrambòtics, que se'n fumien de tot déu amb una mala bava espe­cial, una semàntica de poderós mag­ne­tisme i inex­pli­ca­ble ganxo. Així va arri­bar Muc­hac­hada Nui a La 2. Nota­ble salt a l'estre­llat. Però la cas­ta­nya d'audiència va ser nota­ble. L'ens públic hi va con­fiar rao­na­ble­ment i és d'agrair. Però ja no era el mateix. No em facin expli­car per què, però l'invent havia per­dut bufera. Pas­sada la nove­tat, la cosa no feia la mateixa gràcia i ten­dia a la rei­te­ració de manera tirant a escan­da­losa.

I ara a Neox s'ha estre­nat Museo Coco­nut, en què els matei­xos artis­tes aban­do­nen el traç curt i apos­ten per una sèrie amb desen­vo­lu­pa­ment dramàtic. Em sap greu, però no vaig detec­tar-li la gràcia, la geo­me­tria del gag és anèmica i tret de detalls pun­tu­als, l'engra­natge no fun­ci­ona, s'enca­lla cada dos per tres. Tant de bo millori i alci el vol. Ens n'ale­gra­rem.