‘Boardwalk Empire'

Tenia ganes, mol­tes ganes, de veure a la fi Boardwalk Empire, la nova sèrie de l'HBO el pri­mer capítol de la qual ha diri­git Mar­tin Scor­sese. Hau­ria pogut cedir a les temp­ta­ci­ons cibernètiques que m'hau­rien permès veure'l ja fa set­ma­nes però vaig deci­dir espe­rar-me amb estoica dis­ci­plina. Doncs dilluns Canal+ la va estre­nar. Sense embuts ni mit­ges tin­tes: em vaig avor­rir com una ostra artrítica. Si m'hagues­sin dit que el pri­mer epi­sodi el va diri­gir Sam Men­des o Gore Ver­binski doncs m'ho hau­ria cre­gut. No vaig detec­tar cap ras­tre, cap ins­tant reve­la­dor, cap mos­tra d'estil, que em fes pen­sar ni una sola vegada en la mà mes­tra de Scor­sese. Tal vegada és allò que en diuen “estil invi­si­ble” però no acabo de veure-ho clar. L'argu­ment és estèril­ment rebus­cat, pre­te­nent fer caure de cul, ador­nat amb una tedi­osa sofis­ti­cació. Els relats de gàngs­ters que ens agra­den no són apo­lo­gies de la pre­fa­bri­cació, de l'enva­sa­ment al buit, sinó històries vives, mal­sa­nes si cal, però bate­gants a ritme intens i no somorts sota una pàtina de forçada elegància. I els colors llam­pants i el ves­tu­ari impos­si­ble. No, no per esti­lit­zar al màxim una estètica, per sobre­sa­tu­rar visu­al­ment una pan­ta­lla, ja faràs que l'espec­ta­dor bavegi. El cas de Boardwalk Empire ja suposa per a qui signa la deserció defi­ni­tiva d'aquest esgo­ta­dor boom de les sèries ian­quis. Amb comp­ta­des excep­ci­ons –Lost, 24, Nip Tuck– n'he aguan­tat tres o qua­tre capítols abans d'aban­do­nar-les per pre­sump­tu­o­ses i pedants, per creure's les més lles­tes de la classe.